AIGUA I POLS

Ja feia temps que l’esperava, setmanes d’incertesa guaitant el bosc, mirant el cel, caminant sense sentir l’estrèpit de les branques sota els peus. Ansiejant el temps en que fermenta la creació i l’estímul dels sentits, quan els colors s’escapen de la paleta per pintar conreus, arbres, matolls i vinyes, que ja no són verdes. Ni tampoc són vora el mar, però són les meves. Allà a les planures del sotabosc, plàcides i verdes, embolcallades per un neguitós mar de flors amb els llavis de pètals pintats i besades per la brisa del capvespre,tremoloses i fràgils. Els cims de roca viva regalimant costers de rocalla i aspre herba que llisca i s’endinsa pels senders de la sequera en la frondositat del bosc assedegat i altiu, simulant no tenir set. Camps erms i pedreguers que jeuen fent costat a camins polsegosos on la presència humana és difumina en siluetes, espectres d’aire i pols.  I els avellaners i oliveres, i ametllers, els noguers i els cireres i també els bancals orfes de fruit. Tots mirant-se de reüll i maleint la tardança de l’aigua. L’home també.

 Ja ha plogut i la tardor s’ha fet més tardor encara. He cregut que era un somni, m’he adormit davant del foc mentre l’alzina es retorça i consumeix entre xiscles de foc. Les brases inquietes i bellugadisses, fan pampallugues i ombregen les esquenes mentre enllumenen el que veuen. A fora, el vent mossega una trista i freda lluna plena que observa i calla. Lluna de tardor albirant des de el cel com riuets i rieres han pintat de plata el diminut solc que els guia cap el pare i d’allà, al mar. Boscos, camps i conreus vestits de festa major, fulles vermelles, grogues i verdes presumint d’alt dels arbres, d’arbres no caducs,  i camps amb la jupa de rigorós ocre formant tots ells un llenç de tardor insuperable. Perquè la tardor no ha vingut sola, també ha portat l’aigua. I això no m’ho ha dit “la veu tremolosa i trista d’un campanar, ni el crit d’una garsa amb fam, ni la mort de la nit quan clareja”, ho he vist jo.

                   

SORRA I POCA COSA MÉS

El cel es bolca amb estrèpit damunt el mar. Núvols negres i amenaçadors que es retorcen pels rebrecs del vent. El vent té dues cares :la brisa que t’acaricia i el furiós vendaval  que te’l fa odiar. No hi ha ningú a la vista, la platja ja s’ha vestit d’hivern  enroscada amb la bufanda de la solitud. El contrast amb l’estiu és difícil d’entendre, aquelles multituds esdevenen en res,  zero. Fins i tot els xiringuitos no és que estiguin tancats, és que no hi són, en una màgica pirueta del temps s’han evaporat. L’espai a estat ocupat pel silenci i   l’angoixa de lo desconegut, de lo efímer.

He resseguit les petjades que una tarda del moribund estiu em varen portar cap un trosset de mar apartat, rocós i amb la virginitat malmesa per la ecologia de l’egoisme i la prepotència estèril. La tarda s’amagava rere la porta de la nit i desfilava molt lentament, com a contracor, com si es resistís. Feia calor i em vaig arremangar els pantalons per sentir com la sal  se m’aferrava als peus i les cames, imatges de color sèpia d’una infància ja ferida. Instants per assaborir i paladejar mentre la petjada quedava impresa amb tinta de mullada sorra i que l’aigua esborrava  d’un sospir escumós. El sol en retirada deixava el testimoni d’ombres allargades, recordant-te que els somnis només són això. Venen i se’n van, com les ones.

Caminava poc a poc, se m’acumulaven els pensaments impossibles de classificar , d’ordenar-los , barrejant records, il·lusions i desitjos inabastables que jo hagués volgut fondre’ls en un. Però sempre emergia el seu dolç rostre com una flor obrint-se sota la rosada. Què deu fer,on s’amaga? A un centenar de metres repicava insistentment la campaneta d’un pas a nivell semblant al de les pel·lícules americanes, sorollós. El coneixia molt bé i vaig imaginar el seu cridaner focus  llampant  la  intermitent llum rogenca, alertant  pagesos i caminants. A no trigar, el soroll d’estampida d’elefants es va deixar sentir, ja passava el gran cuc de ferro tallant sembrats i conreus, xiulant i tronant al seu pas. A tocar, grans hisendes planes com el palmell  i gelosament  regades, al bell mig  una masia blanca ombrejada sota llargarudes palmeres, com  Alabama, però sense esclaus collint el cotó i invocant la llibertat. Hectàrees de carxofa plantades en perfecte formació i donant vida al paisatge,  albirant l’arribada d’un nou dia i parant l’orella al rumor de la mediterrània. Al Baix Camp. Rumors de llibertat i de mar, de mar inquiet i escumós pel rigor d’un cel tenebrós.    

No són altre cosa que passejos dins la galeria dels records. Ja he dit algun cop que cada vegada se’m  fa més costós, més feixuc sortir de casa, i ara he tornat a burlar el meu quarter general, però es pot excusar, és l’altre quarter, el de mar. El dels sopars a la terrassa allargats fins que la matinada t’arronsa les parpelles i el mar  t’acluca l’ull a cada onada. Dels grans debats amb els amics on tot és possible i res té remei. De on s’estiren els minuts d’hores que són de goma  obrint velles llibretes que,amb lletres de fum i ferro, desgranen una grossa teranyina teixida damunt de dues vies paral·leles que no es creuen ni a l’infinit, viatges i més viatges. La plàcida parada estiuenca on les tensions afluixen i el interès es decanta per altres desviaments sense passos a nivell. I riure, riure molt perquè no necessariament recordar a de ser sinònim de tristor. Ho pot semblar però  jo  voldria dir que si, que també sóc un truà i de vegades un senyor, com també un xic bohemi i tan somiador com el somiatruites que sóc. Ah! i m’agraden les dones i el vi i, si tinc d’oblidar-les...bec i oblido. El tren m’apressa, tornem a casa.

TERRA I FANG

Vulguis o no els fulls del calendari administren els nostres temps, els nostres somnis i també els afectes.  Ara aquests fulls ja cauen de l’arbre de la vida amb tons groguencs i vermells. És la tardor, una més. Sempre que el tren puja cap dalt el bosc penso en el mateix, en l’atracció que sento pel meu país, per les coses d’aquí. Em travessat, quan el calendari tenia molts fulls tres continents, i en tots ells han sorgit dolços pessics d’amor. Però el d’aquí és més fort, més passional, més entranyable. L’amor pel meu país, per la meva terra.

“Yo procuro por el bienestar de mis hijos.Y el futuro de España sin Cataluña para mis hijos será muy bueno” Pablo Molina.

Encara porto la finestreta oberta i em deixo envair per les mil i una olors del bosc, el fum blanc es confon amb les boires que s’aixequen amb mandra. Un rierol ens acompanya uns centenars de metres envernissant de plata líquida i ballarina l’humida vorera. Els pins, atrafegats, es posen a la feina per omplir de molsa els pessebres catalans. La rocalla mira i calla.

“En Cataluña hay una situación de pantano pestilente donde se respira una aparente tranquilidad, pero donde la hipocresía de la casta politica es absolutamente descomunal”. Javier Nart.

Ahir baixàvem del país basc amb ganes d’arribar a casa. Unes caixes de vi amuntegades en un extrem del vagó, donaven fe del nostre pas per La Rioja. El Rincón de Quintin a Haro va satisfer amb escreix els nostres assedegats dubtes. Una parada a Albelda de Iregua per veure el meu fill, envoltat de projectes i milers de kilòmetres a l’esquena, llaurant un futur per el que val la pena lluitar. Parlem dels tres pomets de flors que l’esperen a casa i de la terra catalana sembrada d’orgull i amenaçada per l’insidia venjativa.

“Cataluña hace más de tres décadas que se dedica a tocarnos el escroto al resto de los españoles, y encima es culpa nuestra. O sea,, nos roban, nos insultan, persiguen nuestra lengua y encima todavía tenemos la culpa nosotros”. “El oasis catalán es una pornocloaca”.César Vidal.

Un parell de conills despistats simulen espantar-se i s’endinsen per matolls i catifes de pinassa reseca. Resseguim el congost sota els llargaruts singles de roca i pissarra i, en un d’ells, veig onejar una quatribarrada desafiant les inclemències: albira l’infinit, no espera el francès, només hi veu castellans desfermats i ebris d’odi i gelosia. El tren fa valdre el seu poder escampant el seu sotragueig barrejat amb els crits  del vent, els porcs senglars fugen i les aus emmudeixen.  

“Los antitaurinos catalanes son una chusma y basura nacionalista” Carlos Herrera.                                                                       “El    problema de España  es que no hay bipartidismo y, por tanto, has de contar con un fulano que quiere destruir España, que se llama Durán Lleida”. José García Dominguez.

Sí que ja ha canviat el temps però, amb dues ratlletes més a la calefacció, una altre castanyada amb màniga curta per casa. Els moniatos no m’han agradat mai, però s’han de fer, les castanyes han d’estar al seu punt just de cocció, ben remullades i ferides en creu, i remogudes contínuament a les brases de la llar de foc. Abans només menjava panellets de pinyons, en canvi ara es veu que m’he transformat i m’agraden els de llimona, gema, maduixa i un de cafè. Coses de casa.

“Imbéciles los que pidieron el uso de las lenguas autonómicas en el Senado y todavía más imbéciles los que se tragaron la petición. No cabe en la mente humana una tontería tan grande”. Alfonso Ussía.        

Ja hem posat el tintorro al magatzem i el tren a dormir. Enfilo el caminet de terra cap a casa i penso el perquè de la terra neta i olorosa pot néixer el fang corrupte i pudent que embruta, esquitxa, ofèn, traeix i espolia.     

LA CLAU D’EN TOMÀS

El dia s’ha despertat mandrós i emboirat, però ja despunta arrogant  l’encarregat d’obrir la llum que a tothom desperta i escalfa. La claror turba les pupiles, i les flors s’empolseguen de colors els pètals, mentre els pardals,embadalits, les miren de reüll. L’etern prodigi del dia i la nit. El misteri de la vida, que cada dia es renova per legitimar la rutina dels segles.Com en Tomàs, que fa dècades que amb la seva clau de tres-cents grams i amb dues voltes obra les grans portes del cenobi.

Fra Tomàs es un monjo que durant quaranta anys ha viscut encadenat als seus apreciats murs,els  que cerquen la seva gran casa, la única llar que coneix. I jo, pobre de mi, que tant l’admiro, i el monestir, som els seus íntims i únics amics. Es molt inquiet però quan parlem s’assossega i se’l veu distès. Sap que no sintonitzo gaire amb els seus jefes i que quan em surt un ¡Collons,Tomàs! baixa els ulls amb un indissimulat somriure murri. Parlem del que els seus vots  no li permet-te’n compartir amb els companys del refectori ni, a vegades, del que va més enllà del que jo crec que em pot concedir la confiança i l’estima que ens tenim. Parlem del curt trànsit per l’escenari de la vida, dels ocells que sembla que no morin mai,del despotisme, de les dones,de l’església,del amor ben entès i del penediment. ¿No has pensat mai de deixar-ho,Tomàs?

Només se n’ha penedit de no tenir estudis,de no poder dir Missa, s’ha quedat només en Fra, en monjo a seques, l’encarregat del magatzem, que en  diu ell del sagristà. Hem passat molt bones estones, i recordo que quan els meus vailets eren petits li portaven un dia mitjons,un altre massatge d’afaitar o un parell de cigarrets...No vull fumar,Josep,però... si aneu a Andorra portem uns roslis, ¡home!

Avui fa dos mesos que va acudir al nostre conclave dels dijous amb els seus ullets esquitxats i molt atribolat:T’haig de dir quelcom molt important, tinc càncer de fetge. El metge diu que...uns sis mesos. I m’abraçava content mentre jo fracassava en contenir-me. Fa quinze dies que em van permetre assistir a l’enterrament més genuí que hi ha, dins un sot al costat de l’hort, on hi vaig tirar un grapat de terra humida. D’una ferotge dentegada em van prendre la clau de l’amistat,dels bons ratets a la fresca d’estiu o al foc d’hivern. En Tomàs per mi no era l’home que cada dia es debatia amb la seva consciència per ser un bon religiós, per desbrossar els seus constants dubtes,per meritar els ignorats esforços. No, era l’amic, només el meu amic. I una bona persona.

La tarda s’enfosqueix i es prepara per anar a dormir. Els pardals continuen la animada tertúlia aliens a la cridòria dels grills que sospirant per rebentar de calor. Però el misteri de la vida continua la seva feina,no cessa mai, almenys fins que ningú posi pals a la roda de l’eternitat. La paraula dita i escoltada,sent mol important per la nostre evolució com a persones,com les de Fra Tomàs,no es suficient si no va acompanyada del coneixement i exaltació dels valors que ens atorga el qualificatiu de racionals.  Els dies seguiran sent  clars i lluminosos, les boires son efímeres, i  escampen.  

NOTES DES DE DONOSTI

“Corre el tren por sus brillantes rieles/ devorando matorrales, alcaceles,terraplenes,pedregales,olivares,caseríos, praderas y cardizales/ tras la turbia ventanilla”.(A.Machado).

Quan vaig publicar el meu primer llibre del “Tren”, com és inherent a la condició humana, vaig sentir quelcom d’orgull, de satisfacció personal en veure impreses en paper cinquanta dues singladures d’un tros de vida escrites a peu de via i de records mai adormits. Perquè es tracte d’això, a fi de comptes l’única riquesa que ens queda i quedarà són els records. La vida què és sinó un bon grapat d’estacions lligades entre si per anys que anem escampant per cantines més o menys solitàries i passos a nivell d’incert destí. Hi ha persones que em diuen “ Jo no he viatjat com tu i no tinc res a explicar”. No saben que poden tenir potser més estacions que jo.

Algun cop fullejo el llibre i me n’adono que hi ha desviaments que em queden tan lluny que fins i tot em costa d’enfilar l’agulla. Però encara hi ha quelcom més greu, greu per lo cruel i real : segons quin destí o paratge que em va omplir les butxaques i el cor d’emoció i admiració, avui se’m faria molt feixuc repetir-ho, tornar-hi. Com més estacions transites, més van decaient les ganes  d’omplir de carbó la caldera i et notes disminuir la capacitat i les ganes per deixar-te sorprendre. Penses i enyores les cotxeres, t’interesses més pel manteniment, per tenir  cura en lo que abans no sabies ni que era: sorgir descosits, canviar l’oli, envernissar esgarrinxades, enfortir rodes i articulacions, pintar i dissimular, no córrer més del compte...No el tren, jo.

He tingut un mal son, però ja estem entrant a Donosti. Anoeta ens obre les portes de la ciutat més afrancesada del nord. Sobre les aigües del Urumea travessem Sant Sebastià i sota el pont de Santa Cristina, amb el Kursaal alerta, recordo l’hotel on la meva dona s’hi va deixar el pijama, ja fa trenta nou anys, i me’n va culpar a mi!! El barri vell flaireja a zuritos, potes, pintxos y tapas, deixem l’Ajuntament i el Club Nàutic per vorejar tot el passeig de La Concha i la seva perla, l’Illa de Santa Clara, per al final, a la platja d’Ondarreta esgarrifar-se davant el Peine de los Vientos de Chillida.

La vista de la ciutat des d’Ondarreta és de les que et convencen de la necessitat d’anar passant estacions, de no clamar per una estúpida y anticipada retirada. Qui no veu món no acaba de d’entendre  bé a les persones. El palau de Ayete, residència estival del dictador Franco de 1940 a 1975, queda a pocs metres de la Taverna de Iruñea, l’establiment del meu amic Iker. Iker, que també s’ho deia el seu pare, és el que quan no coneixíem altre cosa que el Dyc i el Mac, ell em va batejar amb Cardhu, i fins avui. La Taverna és representativa amb escreix dels pantagruèlics àpats del país basc. Més d’un cop havíem tornat a l’hotel plegats i arrugats dins d’un discret taxi.

Donosti, ciutat burgesa i capital dels bon vivants, La Erreala i el nacionalisme més acèrrim, fill de Sabino Arana Goirí. Terra ferma. La nit al Monte Igueldo, per sopar uns entrants de l’esplèndida badia  enllumenant el líquid èxode cap a l’Atlàntic.  Rere els finestrals, embadalint el temps i els sentits.  Agur euskaldunak.

“La meva mare em dèia: El teu pare ha begut, aneu a la taverna i porteu-lo cap aquí”, “ Jo que sóc poeta, no espero cap mena de cel. Tinc nou cançons, quatre amb seny i cinc de boig”.  (Gabriel Aresti.)

NAFARROA BAI

Amb les primeres llums i els últims noctàmbuls tornant a casa, arrenquem diumenge el tren que, amb les primeres glopades de fum, senyala el rastre que ens ha de portar cap el nord. Una invisible pluja de records s’escampa pel vagó, com pampallugues, nítides imatges que ens parlen des de molt lluny, molt lluny. Lleida s’apresta a  obrir les cortines i despullar les postals de tots colors que guarda. El maquinista, home de mesurada paraula, talla amb ma de fum i ferro  el fantasmal paisatge sense horitzó dels Monegros. Els punts cardinals s’hi barregen en un aquelarre d’hectàrees ermes. És un lloc per anar enlloc.

Voregem Saragossa, ara terra de l’aigua,  parpelleja l’intermitent dretà enfilant el cuc de ferro cap el nord com un llamp, de cara a Europa i d’esquena a l’enveja. A no tardar, creuem el pare Ebre en la bifurcació de camins: a la dreta Iruña, a l’esquerra Logronyo i més enllà, Euskadi. Parada i esmorzar a Tudela, on l’Ebre i el sol retallen amb fil de plata la extensa depressió fluvial. Res de bocates, unes verduricas estofades del Ebre i una safata de carxofes que hipnotitzen el paladar. La ciutat capitalitza el sud de Nafarroa, la Nafarroa més castellana. Aquesta hora és una delícia aturar-se a la Plaza de los Fueros, la gent passeja d’esquena a la crisi i el riu beneeix les dues ribes al seu dolç pas, camí de la llum mediterrània.

La pujada per Logronyo t’obliga a resar per les catedrals del vi i aprofitar per endur-te’n un grapat d’escolanets  per omplir el celler del tren. Ara,però, parem a Campanas per assortir-nos de rosat florit, mentre s’obren les portes de Iruña. Tants records al calaix de lo inoblidable...La primera vegada, als vint anys, em vaig deixar seduir, quasi posseir, per aquesta bellíssima Pamplona. Estranyament no pagava jo, era jove, i m’allotjà al Tres Reyes, un cinc estrelles de recent inauguració, a tocar dels jardins de La Taconera. Després ja he anat sempre al Iruña Park, fusta i ploma. No ens podem entretenir, Euskadi espera i jo hi tinc un compromís. Un ràpid cop d’ull a la plaça del Castillo, el mundialment famós Café Iruña, testimoni viu de tertúlies cultes i d’intrigants gestos,i de cafès reparadors dels vòmits post Chupinazo. Hemingwai és culpable de les seves ressonàncies urbi et orbe. La universitat i la Clínica Universitària de Navarra, gestionades ambdues per l’Opus Dei, donen lluentor a la cultura i la investigació de prestigi a la considerada capital històrica de Euskal Herria per el nacionalisme basc. Ni San Nicolas, ni Estafeta, tampoc plaça de l’Ajuntament. Encara menys Chiquitos amb chorizo navarrés, virutas de Guijuelo o papas de la Ribera. La Ciudadela queda una mica lluny de on som.  Iruña, com sempre, segueix emanant flaire a benestar, a euro. Segurament el nivell de vida més generós de les Espanyes. Iruña és la més basca de Nafarroa.

Quasi segur que Euskal Herria haurà d’esperar,i també els montaditos, em sap greu però el paper no dona per més. El tren remuga i esbufega a la pujada però quan coroni el port de Lecunberri es deixarà caure pel gran desnivell, albirant la suavitat i alhora agresta pintura dels atapeïts boscos d’avets del país basc. No cal donar-hi voltes, ens trobem davant d’unes petjades mil·lenàries, un paisatge, una història, una geografia i unes costums que fan d’aquesta terra una radiant excepció que, voler-la incloure en un marc descolorit  en color sèpia anomenat Espanya, no és res més que un accident, un greu error, una juguesca de les tribulacions dominants en mig de la història. El mateix que a sofert Catalunya.

Donosti !! Ahí va, qué pasa... pues?,  capital del nacionalisme autòcton i del senyoratge i orgull d’un poble ancestral que ha sabut fer-se respectar i admirar. Aquí vaig conèixer fa molts anys al senyor Cardhu, escocès que em deixà un bon regust. Però ja en parlarem, el tren xiula i la caldera brama. Tornaré Iker!   

“Maitetxu mía, Maitetxu mía calla y no llores más,
yo volveré a quererte con toda el alma Maitetxu mía,
y volveré a cantar sortxicos al pasar,
y volveré a decirte las mismas cosas que te decía,
por oro cruzo el mar y debes esperar.”

ZAHARA

En Nemesio era un mariner de veritat,dels de gorra i pipa. Va néixer a Zahara en un temps ja quasi oblidat. Va créixer i viure rodejat pels mateixos fastos de la penúria i la misèria amb la que el van rebre entre  bolquers. Era un home aspre i esquerp però,sobre tot, era un home bo i cabal.

Vaig tornar al confí del continent per retrobar-me amb la infantesa i els vells records d’uns excitants estius, ara ocults entre l’escuma i els penya-segats. I vaig aprendre el que en les aules no ensenyaven: els primers cigarrets clandestins, els amors furtius de maneta i pessigolles i també els inacabables saraus a la sorra, preludis de l’aurora.

En Nemesi fou pescador des de els tretze anys  fins que un cop de mar el va jubilar. En el mar d’Alboran, encaixat entre l’Atlàntic i el Mediterrani, va edificar la seva vida. Somiava pujat al castell de proa per arengar a la tripulació, però no hi havia castell ni en sabia d’arengar. No va arribar a bucaner però, en canvi, cuinava els millors ranxos d’Alboran. Nemesio,que hi ha per dinar? ¡Tesoros del mar,deia el cuiner de pipa i gorra. El rostre del mariner bo i cabal estava endurit, llaurat per mil i un fuets de la rosa dels vents. La seva rovellada llibreteta ,estimat quadern de bitàcola,condensava tants imaginats abordatges y records del mar, que el mar s’ho cobrà d’un cop. Mai emergí cap sireneta per compartir les milles de la vida amb el Nemesio.

Però mai es va queixar, va compartir el seu vell rellotge amb un escanyolit aprenent de gos, al que li parlava, i la freda solitud d’un barracó a la abandonada escullera,a sotavent de les inclemències i murris d’estiu. Poc luxe,unes llardoses casseroles a popa del calamitós camarot,front a tres coixins de palla esquinçats i engroguits  i, això si, uns grans i enllardats finestrals per on vigilar el mar i la costa del moro africà.    

Els companys de coberta i singladura el punxaven amb histories de donotes i vi de gerra:Que vindràs el diumenge a Sanlúcar? En sé d’una... al Puerto,Has estat a Jerez? Però en Nemesio no hi entenia de viatges ni de dones ni de “na”.”Tinc la meva feina al vaixell i el camarot de terra,”No necesito más na”. El seu mon estava a mig camí de proa i popa.

S’estava fent de nit, vaig obrir els ulls per veure en l’horitzó com la posta de sol es diluïa en el negre mar. La sorra  desprenia el foc acumulat mentre les onades es sobreposaven amb un estrany rumor de nostàlgia, i es gronxaven amb celeritat. Vaig dipositar els meus records sota la sorra i enfilà tremolós el camí de tornada. Al passar davant de la taverna es sentien veus que parlaven d’un ancià navegant,barroer i rondinaire, que sent bo i sense conèixer lo dolent, fugí súbitament a asseure’s a la taula de Neptuni. La gent l’estimava i jo, sense saber-ho, també. El proper estiu tornaré a Zahara de los Atunes. M’agrada el mar!

CRÒNICA D’UN “PETIT” PARADÍS.

En Norman Lewis ja va deixar les coses clares. La seva descripció del mediterrani itàlic es apassionant. Però, vivim la nostre pròpia percepció situada a la Itàlia meridional. El golf de Nàpols,protegit al nord per les illes de Procida i Ischia, dibuixa l’enorme badia que queda barrada al sud per la península de Sorrento. Naveguem des de Capri posant rumb a Nàpols. En el mar de Capri el sol s’hi capbussa per irisar de màgics i múltiples tons les seves profunditats, la seva bellesa ens obliga a domesticar l’oblit. Guaitar l’espectacle per damunt d’Anacapri ens mostra la natura en tot el seu esplendor i ens repta a morir de goig, que de felicitat també es defalleix.

Divisem Nàpols,capital de la Campània i refugi de La Camorra i els seus sicaris. El castell de Sant’Elmo presideix la ciutat i la badia. A estribord, amenaçador, el Vesuvi simula dormitar. Unes quantes milles al sud,el seu homònim Stromboli ,es la  porta d’accés al estret de Messina: a la dreta La Cosa Nostra i Sicilia, a l’esquerra La Ndrangueta y Calabria.

La dona napolitana, tan bellíssima i sensual, canta al amor les seves impagables canzones napolitanes  que embolcallen de jovial misticisme al bo de Sant Genari. Venerat  i custodiat per creients i descreguts , el pobre, escolta prèdiques, ofrenes i peticions per després aconsellar, gesticular i renyar com a bon napolità. No cal oblidar que fins i tot els capos ,en una nit d’orgia de sang i plom, poden plorar davant dels  Sants Patrons o en el punt culminant de l’òpera preferida. La Loren, Carosone, Muti, Caruso i tants altres que amb el seu talent avalaren i prestigiaren a La Campània.Sense oblidar els fills pròdigs que un dia varen emigrar cap a les Amèriques amb les mans buides, i el fred i la fam per tot equipatge.

El sol comença a amagar-se per l’esquena de Capri i volem fer nit a Salerno, queda una hora. I abans d’amarrar i tornar a somiar els vull dir,amics,que si no han tingut ocasió de veure partir els vaporettos i transbordadors  al capvespre de Nàpols, rumb a Capri o Sorrento,no s’ho perdonin, no ho oblidin. L’escorredís sol en retirada els ho agrairà, perquè li agrada complaure, i els seus sentits restaran afalagats per sempre més. ¡Ah!, si per un moment els assalta el dubte de saber quants Don Vito hi ha en el món, deixin-ho, son incomptables. Frueixin Napoli i els regals de la vida, que son molts.  

MEMÒRIES DE NAIROBI, ÀFRICA

La locomotora Victoriana, arrogant i puntual,  travessant les praderies de Nairobi, vorejant la costa i obrint-se  camí per les immenses planures del territori Massai amb vistes al Serengeti, és d’una bellesa incomparable per els que ens estimem el tren. Els vagons de fusta pintats de marró i marfil amb les finestretes de llibret per barrar els temibles embats del sol i guardar la discreció dels colonitzadors. El tren avança com furtiu, deixant lletres illegibles de fum negre en la resplendor  de la sabana, sota la atenta i oculta mirada dels natius emboçats en les solitàries ombres d’arbres que simulen  tenir la copa tallada en làmines.

Amb aquest captivador escenari s’inicia la història d’un fort temperament estovat i frustrat  al est del continent africà. “Memòries d’Àfrica” és una prodigiosa  pel·lícula que mal reprodueix la vida de Isak Dinesen, la danesa gloriosament interpretada per Meryl Streep, ”Karen”. Set Óscars és una targeta de visita que tritura qualsevol dubte. Però no vull parlar del meu platònic desfici per  la Meryl. Un Óscar és per en John Barry, amo i senyor de la partitura musical que acompanyarà la intimitat i les contradiccions dels confusos pensaments de la Karen amb suaus acords d’un pentagrama escrit per embadalir-se al foc de la nit africana.

Quan la càmera s’alça en busca de la presa panoràmica o  des de on Déu veu les coses -Karen-, ens mostra la grandesa d’uns paisatges polsegosos que marquen els inacabables ramats de búfals i gaseles, i de cabdalosos  rius  que tot just mullen els llavis del coent desert. És en aquests moments que en John Barry, batuta en ma, sap arrencar el bo i millor d’una orquestra que resseguirà fil per randa l’itinerari que el mestre haurà plasmat en el paper, exigent amb la corda i el vent, sense concessions a la indiferència o la rutina de la mediocritat. Els moments àlgids de la pel·lícula apareixen subratllats per la magnífica banda sonora y la seva coneguda melodia.

 “Quantes vegades hem cregut que estimàvem o érem estimats i en realitat no era més que compassió, pena o enyorança. Els comiats tenen una estranya sensació. La pluja acariciant els cafetars”. Això que sent la Karen són sensacions,sentiments, i els sentiments també s’expressen,sobre tot, amb la música. La literatura i la música són com aliments que es complementen, que és potencien recíprocament. La música reforça els nostres records, reviu moments oblidats i ens adjectiva llocs o indrets que ens varen impressionar. Anant a buscar estereotips segurament París o New York ens evoquen a tots una música, que no necessariament a de ser la mateixa per a tothom. En qualsevol cas el cine, literatura en imatges, sempre és nodreix de la música.

El bombardeig d’helicòpters al Vietnam de Apocalypse Now, no hauria estat el mateix sense La Cavalcada de les Walkirias, amb en Wagner de mestre de cerimònies induint a vomitar napalm. Malgrat ser, potser, la millor pel·lícula del segle xx, jo tinc grans dubtes de que sense la beneïda batuta d’en Nino Rota, El Padrino hagués culminat el seu estratosfèric palmarès. Què dir de Casablanca sense “Torna a tocar-la,Sam”. Entrar per mar, com he explicat tantes vegades, a la capital del Vèneto, tenint la sàvia precaució de procurar-se l’audició del concert per oboè d’en A.Marcello és com reviure l’Anònim Venecià  de la ma de la Florinda Bolkan. Venècia sense acompanyar-la d’un adagi ja no és el mateix, els sentiments queden com mig orfes i l’enamorament s’esvaeix més aviat. ¿I si en Leonard Bernstein no s’hagués en recordat de  María? Doncs si el mestre tingué un oblit, avui no tindríem el tresor de West Side Story. En el West novaiorquès no sabrien que hi ha un barri portorriqueño.

Ja ho sé, ja ho sé, no es pot viure de records perquè el temps és com un grapat de sorra que se’ns escapa de entre els dits. Ens afanyem per viure, per entendre, per familiaritzar-nos en el que creiem descabellat i absurd, però al mirar enrere, dins el cistell de les nostàlgies trobem recursos per anar tirant endavant, i si envoltem el nostre petit món d’imatges i literatura trobarem el nostre  sant grial emmarcat en aquella música que un dia ens va seduir. Si fins i tot el dia que ens varem casar l’identifiquem amb aquella bajanada  de...”El rei Pepet, és tiiiira un peeeet...” Salut!