La locomotora Victoriana, arrogant i puntual, travessant les praderies de Nairobi, vorejant la costa i obrint-se camí per les immenses planures del territori Massai amb vistes al Serengeti, és d’una bellesa incomparable per els que ens estimem el tren. Els vagons de fusta pintats de marró i marfil amb les finestretes de llibret per barrar els temibles embats del sol i guardar la discreció dels colonitzadors. El tren avança com furtiu, deixant lletres illegibles de fum negre en la resplendor de la sabana, sota la atenta i oculta mirada dels natius emboçats en les solitàries ombres d’arbres que simulen tenir la copa tallada en làmines.
Amb aquest captivador escenari s’inicia la història d’un fort temperament estovat i frustrat al est del continent africà. “Memòries d’Àfrica” és una prodigiosa pel·lícula que mal reprodueix la vida de Isak Dinesen, la danesa gloriosament interpretada per Meryl Streep, ”Karen”. Set Óscars és una targeta de visita que tritura qualsevol dubte. Però no vull parlar del meu platònic desfici per la Meryl. Un Óscar és per en John Barry, amo i senyor de la partitura musical que acompanyarà la intimitat i les contradiccions dels confusos pensaments de la Karen amb suaus acords d’un pentagrama escrit per embadalir-se al foc de la nit africana.
Quan la càmera s’alça en busca de la presa panoràmica o des de on Déu veu les coses -Karen-, ens mostra la grandesa d’uns paisatges polsegosos que marquen els inacabables ramats de búfals i gaseles, i de cabdalosos rius que tot just mullen els llavis del coent desert. És en aquests moments que en John Barry, batuta en ma, sap arrencar el bo i millor d’una orquestra que resseguirà fil per randa l’itinerari que el mestre haurà plasmat en el paper, exigent amb la corda i el vent, sense concessions a la indiferència o la rutina de la mediocritat. Els moments àlgids de la pel·lícula apareixen subratllats per la magnífica banda sonora y la seva coneguda melodia.
“Quantes vegades hem cregut que estimàvem o érem estimats i en realitat no era més que compassió, pena o enyorança. Els comiats tenen una estranya sensació. La pluja acariciant els cafetars”. Això que sent la Karen són sensacions,sentiments, i els sentiments també s’expressen,sobre tot, amb la música. La literatura i la música són com aliments que es complementen, que és potencien recíprocament. La música reforça els nostres records, reviu moments oblidats i ens adjectiva llocs o indrets que ens varen impressionar. Anant a buscar estereotips segurament París o New York ens evoquen a tots una música, que no necessariament a de ser la mateixa per a tothom. En qualsevol cas el cine, literatura en imatges, sempre és nodreix de la música.
El bombardeig d’helicòpters al Vietnam de Apocalypse Now, no hauria estat el mateix sense La Cavalcada de les Walkirias, amb en Wagner de mestre de cerimònies induint a vomitar napalm. Malgrat ser, potser, la millor pel·lícula del segle xx, jo tinc grans dubtes de que sense la beneïda batuta d’en Nino Rota, El Padrino hagués culminat el seu estratosfèric palmarès. Què dir de Casablanca sense “Torna a tocar-la,Sam”. Entrar per mar, com he explicat tantes vegades, a la capital del Vèneto, tenint la sàvia precaució de procurar-se l’audició del concert per oboè d’en A.Marcello és com reviure l’Anònim Venecià de la ma de la Florinda Bolkan. Venècia sense acompanyar-la d’un adagi ja no és el mateix, els sentiments queden com mig orfes i l’enamorament s’esvaeix més aviat. ¿I si en Leonard Bernstein no s’hagués en recordat de María? Doncs si el mestre tingué un oblit, avui no tindríem el tresor de West Side Story. En el West novaiorquès no sabrien que hi ha un barri portorriqueño.
Ja ho sé, ja ho sé, no es pot viure de records perquè el temps és com un grapat de sorra que se’ns escapa de entre els dits. Ens afanyem per viure, per entendre, per familiaritzar-nos en el que creiem descabellat i absurd, però al mirar enrere, dins el cistell de les nostàlgies trobem recursos per anar tirant endavant, i si envoltem el nostre petit món d’imatges i literatura trobarem el nostre sant grial emmarcat en aquella música que un dia ens va seduir. Si fins i tot el dia que ens varem casar l’identifiquem amb aquella bajanada de...”El rei Pepet, és tiiiira un peeeet...” Salut!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada