El dia s’ha despertat mandrós i emboirat, però ja despunta arrogant l’encarregat d’obrir la llum que a tothom desperta i escalfa. La claror turba les pupiles, i les flors s’empolseguen de colors els pètals, mentre els pardals,embadalits, les miren de reüll. L’etern prodigi del dia i la nit. El misteri de la vida, que cada dia es renova per legitimar la rutina dels segles.Com en Tomàs, que fa dècades que amb la seva clau de tres-cents grams i amb dues voltes obra les grans portes del cenobi.
Fra Tomàs es un monjo que durant quaranta anys ha viscut encadenat als seus apreciats murs,els que cerquen la seva gran casa, la única llar que coneix. I jo, pobre de mi, que tant l’admiro, i el monestir, som els seus íntims i únics amics. Es molt inquiet però quan parlem s’assossega i se’l veu distès. Sap que no sintonitzo gaire amb els seus jefes i que quan em surt un ¡Collons,Tomàs! baixa els ulls amb un indissimulat somriure murri. Parlem del que els seus vots no li permet-te’n compartir amb els companys del refectori ni, a vegades, del que va més enllà del que jo crec que em pot concedir la confiança i l’estima que ens tenim. Parlem del curt trànsit per l’escenari de la vida, dels ocells que sembla que no morin mai,del despotisme, de les dones,de l’església,del amor ben entès i del penediment. ¿No has pensat mai de deixar-ho,Tomàs?
Només se n’ha penedit de no tenir estudis,de no poder dir Missa, s’ha quedat només en Fra, en monjo a seques, l’encarregat del magatzem, que en diu ell del sagristà. Hem passat molt bones estones, i recordo que quan els meus vailets eren petits li portaven un dia mitjons,un altre massatge d’afaitar o un parell de cigarrets...No vull fumar,Josep,però... si aneu a Andorra portem uns roslis, ¡home!
Avui fa dos mesos que va acudir al nostre conclave dels dijous amb els seus ullets esquitxats i molt atribolat:T’haig de dir quelcom molt important, tinc càncer de fetge. El metge diu que...uns sis mesos. I m’abraçava content mentre jo fracassava en contenir-me. Fa quinze dies que em van permetre assistir a l’enterrament més genuí que hi ha, dins un sot al costat de l’hort, on hi vaig tirar un grapat de terra humida. D’una ferotge dentegada em van prendre la clau de l’amistat,dels bons ratets a la fresca d’estiu o al foc d’hivern. En Tomàs per mi no era l’home que cada dia es debatia amb la seva consciència per ser un bon religiós, per desbrossar els seus constants dubtes,per meritar els ignorats esforços. No, era l’amic, només el meu amic. I una bona persona.
La tarda s’enfosqueix i es prepara per anar a dormir. Els pardals continuen la animada tertúlia aliens a la cridòria dels grills que sospirant per rebentar de calor. Però el misteri de la vida continua la seva feina,no cessa mai, almenys fins que ningú posi pals a la roda de l’eternitat. La paraula dita i escoltada,sent mol important per la nostre evolució com a persones,com les de Fra Tomàs,no es suficient si no va acompanyada del coneixement i exaltació dels valors que ens atorga el qualificatiu de racionals. Els dies seguiran sent clars i lluminosos, les boires son efímeres, i escampen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada