A la taverna d’en Mallol s’hi riu i plagueja/ a la taverna d’en Mallol molts hi entren amb lluna i en surten amb sol. A la taverna d’en Mallol, que es deia Gregori i no pas Mallol, hi feia cap el bo i millor de la comarca: pocavergonyes, brivalls, grenyuts i escorrialles patibulàries. Jo, amb el vist i plau d’en Gregori, o sigui, en Mallol, m’asseia en una taula al fons del local a cobert de tafaneries alienes i envoltat de la brutícia d’allò més rància i selecte. Només i anava els diumenges i tenia per costum saltar-me la costum per saciar-me la indissimulada gola i venjar-me dels tirànics bullits i xacres de tota mena. Dos ous ferrats, una dosi sencera de cervell i fetge de ves a saber de què i, per esborrar la tristor, una muntanyeta de pèsols estofats.
A la taverna d’en Mallol s’hi beu i s’hi juga/ a la taverna d’en Mallol dels diners que hi entren no en torna ni un sol. La taverna era pudenta i se t’humitejaven les articulacions i l’entrecuix, a fe de Déu. Uns enraonaven a crits, la majoria, i d’altres xiuxiuejaven a cau d’orella històries esfereïdores, l’esbudella-me’n d’algun trinxeraire o l’exhibició de una capseta amb els dos ulls del darrer sicari esclafat. També s’hi feien tractes amb donotes enderiades pels diners, de llengua verinosa i generoses anques obertes com una abraçada. En Mallol, el Gregori, els hi deia putots infectes, i quan el treien de polleguera les fotia fora a puntades de peu. El sostre devia haver estat un enfustat d’acurada talla i refinat envernissat, però aleshores les teranyines i el greix havien format causa comú amb el fum de les pipes i els havans de fulla d’ametller. Regalimava damunt les taules.
A la taverna d’en Mallol s’hi canta i s’hi balla/ a la taverna d’en Mallol tal hi entra donzella que en surt com Déu vol. Molt al contrari del que hom pot pensar, tota aquella gentussa batejada amb els vòmits i excrements dels seus avantpassats, encrostats amb el mateix gruix de merda i mala llet, tenien per norma aparentar una mena de refinades maneres quan entraven en aquell corral o a l’hora d’atansar-se a alguna taula per saludar l’estripa terrossos borratxo que tant i tant admirava. Per no parlar de les dames , abans dels seus banys dominicals de ginebra de garrafa i de ensulfatar les neurones amb rapè de coca. Saludaven xisclant i balancejant els braços tot alçant les mans amb les ungles negres en un gest còmic, escampant una nauseabunda flaire a tall de rebuig i fluids agres.
A la taverna d’en Mallol hi ha agut punyalades; a la taverna d’en Mallol diuen que eren quatre contra un home sol. Valguem Déu si no hi ha res més patètic que un paria pocavergonya o un brivall desdentat d’amorrar-se al pou de les deixalles com ell, pugui pretengui fingir el que no és ni serà. Res del que hi ha a la taverna és bo per ni per fer-ne carn picada pels garrins. Al borratxo Bocabruta, que va perdre els braços en una navegació de maleïda nit a bord, el varen agafar quatre tal·losos i li varen perforar el cor tot dient que els havia robat. A la taverna d’en Mallol no tot són rialles;a la taverna d’en Mallol han tancat les portes en senyal de dol.
No desconfieu ni molt menys, malfieu. No soc jo qui parla. Es tracta d’una confessió alliberada dins el meu tren per un llefiscós llepafils del que ara no em ve el seu nom ni el seu rostre. Tan s’hi val, tampoc puc recordar si els fets foren a les muntanyes xineses, al cor de l’Amèrica o potser un relat de Els Miserables d’en Victor Hugo. Encara que ben raonat potser..., potser podrien també ser confessions de l’aiguardent que viatge al meu costat...
