ZAHARA

En Nemesio era un mariner de veritat,dels de gorra i pipa. Va néixer a Zahara en un temps ja quasi oblidat. Va créixer i viure rodejat pels mateixos fastos de la penúria i la misèria amb la que el van rebre entre  bolquers. Era un home aspre i esquerp però,sobre tot, era un home bo i cabal.

Vaig tornar al confí del continent per retrobar-me amb la infantesa i els vells records d’uns excitants estius, ara ocults entre l’escuma i els penya-segats. I vaig aprendre el que en les aules no ensenyaven: els primers cigarrets clandestins, els amors furtius de maneta i pessigolles i també els inacabables saraus a la sorra, preludis de l’aurora.

En Nemesi fou pescador des de els tretze anys  fins que un cop de mar el va jubilar. En el mar d’Alboran, encaixat entre l’Atlàntic i el Mediterrani, va edificar la seva vida. Somiava pujat al castell de proa per arengar a la tripulació, però no hi havia castell ni en sabia d’arengar. No va arribar a bucaner però, en canvi, cuinava els millors ranxos d’Alboran. Nemesio,que hi ha per dinar? ¡Tesoros del mar,deia el cuiner de pipa i gorra. El rostre del mariner bo i cabal estava endurit, llaurat per mil i un fuets de la rosa dels vents. La seva rovellada llibreteta ,estimat quadern de bitàcola,condensava tants imaginats abordatges y records del mar, que el mar s’ho cobrà d’un cop. Mai emergí cap sireneta per compartir les milles de la vida amb el Nemesio.

Però mai es va queixar, va compartir el seu vell rellotge amb un escanyolit aprenent de gos, al que li parlava, i la freda solitud d’un barracó a la abandonada escullera,a sotavent de les inclemències i murris d’estiu. Poc luxe,unes llardoses casseroles a popa del calamitós camarot,front a tres coixins de palla esquinçats i engroguits  i, això si, uns grans i enllardats finestrals per on vigilar el mar i la costa del moro africà.    

Els companys de coberta i singladura el punxaven amb histories de donotes i vi de gerra:Que vindràs el diumenge a Sanlúcar? En sé d’una... al Puerto,Has estat a Jerez? Però en Nemesio no hi entenia de viatges ni de dones ni de “na”.”Tinc la meva feina al vaixell i el camarot de terra,”No necesito más na”. El seu mon estava a mig camí de proa i popa.

S’estava fent de nit, vaig obrir els ulls per veure en l’horitzó com la posta de sol es diluïa en el negre mar. La sorra  desprenia el foc acumulat mentre les onades es sobreposaven amb un estrany rumor de nostàlgia, i es gronxaven amb celeritat. Vaig dipositar els meus records sota la sorra i enfilà tremolós el camí de tornada. Al passar davant de la taverna es sentien veus que parlaven d’un ancià navegant,barroer i rondinaire, que sent bo i sense conèixer lo dolent, fugí súbitament a asseure’s a la taula de Neptuni. La gent l’estimava i jo, sense saber-ho, també. El proper estiu tornaré a Zahara de los Atunes. M’agrada el mar!