divendres, 7 d’octubre del 2011

CRÒNICA D’UN “PETIT” PARADÍS.

En Norman Lewis ja va deixar les coses clares. La seva descripció del mediterrani itàlic es apassionant. Però, vivim la nostre pròpia percepció situada a la Itàlia meridional. El golf de Nàpols,protegit al nord per les illes de Procida i Ischia, dibuixa l’enorme badia que queda barrada al sud per la península de Sorrento. Naveguem des de Capri posant rumb a Nàpols. En el mar de Capri el sol s’hi capbussa per irisar de màgics i múltiples tons les seves profunditats, la seva bellesa ens obliga a domesticar l’oblit. Guaitar l’espectacle per damunt d’Anacapri ens mostra la natura en tot el seu esplendor i ens repta a morir de goig, que de felicitat també es defalleix.
Divisem Nàpols,capital de la Campània i refugi de La Camorra i els seus sicaris. El castell de Sant’Elmo presideix la ciutat i la badia. A estribord, amenaçador, el Vesuvi simula dormitar. Unes quantes milles al sud,el seu homònim Stromboli ,es la  porta d’accés al estret de Messina: a la dreta La Cosa Nostra i Sicilia, a l’esquerra La Ndrangueta y Calabria.
La dona napolitana, tan bellíssima i sensual, canta al amor les seves impagables canzones napolitanes  que embolcallen de jovial misticisme al bo de Sant Genari. Venerat  i custodiat per creients i descreguts , el pobre, escolta prèdiques, ofrenes i peticions per després aconsellar, gesticular i renyar com a bon napolità. No cal oblidar que fins i tot els capos ,en una nit d’orgia de sang i plom, poden plorar davant dels  Sants Patrons o en el punt culminant de l’òpera preferida. La Loren, Carosone, Muti, Caruso i tants altres que amb el seu talent avalaren i prestigiaren a La Campània.Sense oblidar els fills pròdigs que un dia varen emigrar cap a les Amèriques amb les mans buides, i el fred i la fam per tot equipatge.
El sol comença a amagar-se per l’esquena de Capri i volem fer nit a Salerno, queda una hora. I abans d’amarrar i tornar a somiar els vull dir,amics,que si no han tingut ocasió de veure partir els vaporettos i transbordadors  al capvespre de Nàpols, rumb a Capri o Sorrento,no s’ho perdonin, no ho oblidin. L’escorredís sol en retirada els ho agrairà, perquè li agrada complaure, i els seus sentits restaran afalagats per sempre més. ¡Ah!, si per un moment els assalta el dubte de saber quants Don Vito hi ha en el món, deixin-ho, son incomptables. Frueixin Napoli i els regals de la vida, que son molts.