“Corre el tren por sus brillantes rieles/ devorando matorrales, alcaceles,terraplenes,pedregales,olivares,caseríos, praderas y cardizales/ tras la turbia ventanilla”.(A.Machado).
Quan vaig publicar el meu primer llibre del “Tren”, com és inherent a la condició humana, vaig sentir quelcom d’orgull, de satisfacció personal en veure impreses en paper cinquanta dues singladures d’un tros de vida escrites a peu de via i de records mai adormits. Perquè es tracte d’això, a fi de comptes l’única riquesa que ens queda i quedarà són els records. La vida què és sinó un bon grapat d’estacions lligades entre si per anys que anem escampant per cantines més o menys solitàries i passos a nivell d’incert destí. Hi ha persones que em diuen “ Jo no he viatjat com tu i no tinc res a explicar”. No saben que poden tenir potser més estacions que jo.
Algun cop fullejo el llibre i me n’adono que hi ha desviaments que em queden tan lluny que fins i tot em costa d’enfilar l’agulla. Però encara hi ha quelcom més greu, greu per lo cruel i real : segons quin destí o paratge que em va omplir les butxaques i el cor d’emoció i admiració, avui se’m faria molt feixuc repetir-ho, tornar-hi. Com més estacions transites, més van decaient les ganes d’omplir de carbó la caldera i et notes disminuir la capacitat i les ganes per deixar-te sorprendre. Penses i enyores les cotxeres, t’interesses més pel manteniment, per tenir cura en lo que abans no sabies ni que era: sorgir descosits, canviar l’oli, envernissar esgarrinxades, enfortir rodes i articulacions, pintar i dissimular, no córrer més del compte...No el tren, jo.
He tingut un mal son, però ja estem entrant a Donosti. Anoeta ens obre les portes de la ciutat més afrancesada del nord. Sobre les aigües del Urumea travessem Sant Sebastià i sota el pont de Santa Cristina, amb el Kursaal alerta, recordo l’hotel on la meva dona s’hi va deixar el pijama, ja fa trenta nou anys, i me’n va culpar a mi!! El barri vell flaireja a zuritos, potes, pintxos y tapas, deixem l’Ajuntament i el Club Nàutic per vorejar tot el passeig de La Concha i la seva perla, l’Illa de Santa Clara, per al final, a la platja d’Ondarreta esgarrifar-se davant el Peine de los Vientos de Chillida.
La vista de la ciutat des d’Ondarreta és de les que et convencen de la necessitat d’anar passant estacions, de no clamar per una estúpida y anticipada retirada. Qui no veu món no acaba de d’entendre bé a les persones. El palau de Ayete, residència estival del dictador Franco de 1940 a 1975, queda a pocs metres de la Taverna de Iruñea, l’establiment del meu amic Iker. Iker, que també s’ho deia el seu pare, és el que quan no coneixíem altre cosa que el Dyc i el Mac, ell em va batejar amb Cardhu, i fins avui. La Taverna és representativa amb escreix dels pantagruèlics àpats del país basc. Més d’un cop havíem tornat a l’hotel plegats i arrugats dins d’un discret taxi.
Donosti, ciutat burgesa i capital dels bon vivants, La Erreala i el nacionalisme més acèrrim, fill de Sabino Arana Goirí. Terra ferma. La nit al Monte Igueldo, per sopar uns entrants de l’esplèndida badia enllumenant el líquid èxode cap a l’Atlàntic. Rere els finestrals, embadalint el temps i els sentits. Agur euskaldunak.
“La meva mare em dèia: El teu pare ha begut, aneu a la taverna i porteu-lo cap aquí”, “ Jo que sóc poeta, no espero cap mena de cel. Tinc nou cançons, quatre amb seny i cinc de boig”. (Gabriel Aresti.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada