NAFARROA BAI

Amb les primeres llums i els últims noctàmbuls tornant a casa, arrenquem diumenge el tren que, amb les primeres glopades de fum, senyala el rastre que ens ha de portar cap el nord. Una invisible pluja de records s’escampa pel vagó, com pampallugues, nítides imatges que ens parlen des de molt lluny, molt lluny. Lleida s’apresta a  obrir les cortines i despullar les postals de tots colors que guarda. El maquinista, home de mesurada paraula, talla amb ma de fum i ferro  el fantasmal paisatge sense horitzó dels Monegros. Els punts cardinals s’hi barregen en un aquelarre d’hectàrees ermes. És un lloc per anar enlloc.

Voregem Saragossa, ara terra de l’aigua,  parpelleja l’intermitent dretà enfilant el cuc de ferro cap el nord com un llamp, de cara a Europa i d’esquena a l’enveja. A no tardar, creuem el pare Ebre en la bifurcació de camins: a la dreta Iruña, a l’esquerra Logronyo i més enllà, Euskadi. Parada i esmorzar a Tudela, on l’Ebre i el sol retallen amb fil de plata la extensa depressió fluvial. Res de bocates, unes verduricas estofades del Ebre i una safata de carxofes que hipnotitzen el paladar. La ciutat capitalitza el sud de Nafarroa, la Nafarroa més castellana. Aquesta hora és una delícia aturar-se a la Plaza de los Fueros, la gent passeja d’esquena a la crisi i el riu beneeix les dues ribes al seu dolç pas, camí de la llum mediterrània.

La pujada per Logronyo t’obliga a resar per les catedrals del vi i aprofitar per endur-te’n un grapat d’escolanets  per omplir el celler del tren. Ara,però, parem a Campanas per assortir-nos de rosat florit, mentre s’obren les portes de Iruña. Tants records al calaix de lo inoblidable...La primera vegada, als vint anys, em vaig deixar seduir, quasi posseir, per aquesta bellíssima Pamplona. Estranyament no pagava jo, era jove, i m’allotjà al Tres Reyes, un cinc estrelles de recent inauguració, a tocar dels jardins de La Taconera. Després ja he anat sempre al Iruña Park, fusta i ploma. No ens podem entretenir, Euskadi espera i jo hi tinc un compromís. Un ràpid cop d’ull a la plaça del Castillo, el mundialment famós Café Iruña, testimoni viu de tertúlies cultes i d’intrigants gestos,i de cafès reparadors dels vòmits post Chupinazo. Hemingwai és culpable de les seves ressonàncies urbi et orbe. La universitat i la Clínica Universitària de Navarra, gestionades ambdues per l’Opus Dei, donen lluentor a la cultura i la investigació de prestigi a la considerada capital històrica de Euskal Herria per el nacionalisme basc. Ni San Nicolas, ni Estafeta, tampoc plaça de l’Ajuntament. Encara menys Chiquitos amb chorizo navarrés, virutas de Guijuelo o papas de la Ribera. La Ciudadela queda una mica lluny de on som.  Iruña, com sempre, segueix emanant flaire a benestar, a euro. Segurament el nivell de vida més generós de les Espanyes. Iruña és la més basca de Nafarroa.

Quasi segur que Euskal Herria haurà d’esperar,i també els montaditos, em sap greu però el paper no dona per més. El tren remuga i esbufega a la pujada però quan coroni el port de Lecunberri es deixarà caure pel gran desnivell, albirant la suavitat i alhora agresta pintura dels atapeïts boscos d’avets del país basc. No cal donar-hi voltes, ens trobem davant d’unes petjades mil·lenàries, un paisatge, una història, una geografia i unes costums que fan d’aquesta terra una radiant excepció que, voler-la incloure en un marc descolorit  en color sèpia anomenat Espanya, no és res més que un accident, un greu error, una juguesca de les tribulacions dominants en mig de la història. El mateix que a sofert Catalunya.

Donosti !! Ahí va, qué pasa... pues?,  capital del nacionalisme autòcton i del senyoratge i orgull d’un poble ancestral que ha sabut fer-se respectar i admirar. Aquí vaig conèixer fa molts anys al senyor Cardhu, escocès que em deixà un bon regust. Però ja en parlarem, el tren xiula i la caldera brama. Tornaré Iker!   

“Maitetxu mía, Maitetxu mía calla y no llores más,
yo volveré a quererte con toda el alma Maitetxu mía,
y volveré a cantar sortxicos al pasar,
y volveré a decirte las mismas cosas que te decía,
por oro cruzo el mar y debes esperar.”