Vulguis o no els fulls del calendari administren els nostres temps, els nostres somnis i també els afectes. Ara aquests fulls ja cauen de l’arbre de la vida amb tons groguencs i vermells. És la tardor, una més. Sempre que el tren puja cap dalt el bosc penso en el mateix, en l’atracció que sento pel meu país, per les coses d’aquí. Em travessat, quan el calendari tenia molts fulls tres continents, i en tots ells han sorgit dolços pessics d’amor. Però el d’aquí és més fort, més passional, més entranyable. L’amor pel meu país, per la meva terra.
“Yo procuro por el bienestar de mis hijos.Y el futuro de España sin Cataluña para mis hijos será muy bueno” Pablo Molina.
Encara porto la finestreta oberta i em deixo envair per les mil i una olors del bosc, el fum blanc es confon amb les boires que s’aixequen amb mandra. Un rierol ens acompanya uns centenars de metres envernissant de plata líquida i ballarina l’humida vorera. Els pins, atrafegats, es posen a la feina per omplir de molsa els pessebres catalans. La rocalla mira i calla.
“En Cataluña hay una situación de pantano pestilente donde se respira una aparente tranquilidad, pero donde la hipocresía de la casta politica es absolutamente descomunal”. Javier Nart.
Ahir baixàvem del país basc amb ganes d’arribar a casa. Unes caixes de vi amuntegades en un extrem del vagó, donaven fe del nostre pas per La Rioja. El Rincón de Quintin a Haro va satisfer amb escreix els nostres assedegats dubtes. Una parada a Albelda de Iregua per veure el meu fill, envoltat de projectes i milers de kilòmetres a l’esquena, llaurant un futur per el que val la pena lluitar. Parlem dels tres pomets de flors que l’esperen a casa i de la terra catalana sembrada d’orgull i amenaçada per l’insidia venjativa.
“Cataluña hace más de tres décadas que se dedica a tocarnos el escroto al resto de los españoles, y encima es culpa nuestra. O sea,, nos roban, nos insultan, persiguen nuestra lengua y encima todavía tenemos la culpa nosotros”. “El oasis catalán es una pornocloaca”.César Vidal.
Un parell de conills despistats simulen espantar-se i s’endinsen per matolls i catifes de pinassa reseca. Resseguim el congost sota els llargaruts singles de roca i pissarra i, en un d’ells, veig onejar una quatribarrada desafiant les inclemències: albira l’infinit, no espera el francès, només hi veu castellans desfermats i ebris d’odi i gelosia. El tren fa valdre el seu poder escampant el seu sotragueig barrejat amb els crits del vent, els porcs senglars fugen i les aus emmudeixen.
“Los antitaurinos catalanes son una chusma y basura nacionalista” Carlos Herrera. “El problema de España es que no hay bipartidismo y, por tanto, has de contar con un fulano que quiere destruir España, que se llama Durán Lleida”. José García Dominguez.
Sí que ja ha canviat el temps però, amb dues ratlletes més a la calefacció, una altre castanyada amb màniga curta per casa. Els moniatos no m’han agradat mai, però s’han de fer, les castanyes han d’estar al seu punt just de cocció, ben remullades i ferides en creu, i remogudes contínuament a les brases de la llar de foc. Abans només menjava panellets de pinyons, en canvi ara es veu que m’he transformat i m’agraden els de llimona, gema, maduixa i un de cafè. Coses de casa.
“Imbéciles los que pidieron el uso de las lenguas autonómicas en el Senado y todavía más imbéciles los que se tragaron la petición. No cabe en la mente humana una tontería tan grande”. Alfonso Ussía.
Ja hem posat el tintorro al magatzem i el tren a dormir. Enfilo el caminet de terra cap a casa i penso el perquè de la terra neta i olorosa pot néixer el fang corrupte i pudent que embruta, esquitxa, ofèn, traeix i espolia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada