SORRA I POCA COSA MÉS

El cel es bolca amb estrèpit damunt el mar. Núvols negres i amenaçadors que es retorcen pels rebrecs del vent. El vent té dues cares :la brisa que t’acaricia i el furiós vendaval  que te’l fa odiar. No hi ha ningú a la vista, la platja ja s’ha vestit d’hivern  enroscada amb la bufanda de la solitud. El contrast amb l’estiu és difícil d’entendre, aquelles multituds esdevenen en res,  zero. Fins i tot els xiringuitos no és que estiguin tancats, és que no hi són, en una màgica pirueta del temps s’han evaporat. L’espai a estat ocupat pel silenci i   l’angoixa de lo desconegut, de lo efímer.

He resseguit les petjades que una tarda del moribund estiu em varen portar cap un trosset de mar apartat, rocós i amb la virginitat malmesa per la ecologia de l’egoisme i la prepotència estèril. La tarda s’amagava rere la porta de la nit i desfilava molt lentament, com a contracor, com si es resistís. Feia calor i em vaig arremangar els pantalons per sentir com la sal  se m’aferrava als peus i les cames, imatges de color sèpia d’una infància ja ferida. Instants per assaborir i paladejar mentre la petjada quedava impresa amb tinta de mullada sorra i que l’aigua esborrava  d’un sospir escumós. El sol en retirada deixava el testimoni d’ombres allargades, recordant-te que els somnis només són això. Venen i se’n van, com les ones.

Caminava poc a poc, se m’acumulaven els pensaments impossibles de classificar , d’ordenar-los , barrejant records, il·lusions i desitjos inabastables que jo hagués volgut fondre’ls en un. Però sempre emergia el seu dolç rostre com una flor obrint-se sota la rosada. Què deu fer,on s’amaga? A un centenar de metres repicava insistentment la campaneta d’un pas a nivell semblant al de les pel·lícules americanes, sorollós. El coneixia molt bé i vaig imaginar el seu cridaner focus  llampant  la  intermitent llum rogenca, alertant  pagesos i caminants. A no trigar, el soroll d’estampida d’elefants es va deixar sentir, ja passava el gran cuc de ferro tallant sembrats i conreus, xiulant i tronant al seu pas. A tocar, grans hisendes planes com el palmell  i gelosament  regades, al bell mig  una masia blanca ombrejada sota llargarudes palmeres, com  Alabama, però sense esclaus collint el cotó i invocant la llibertat. Hectàrees de carxofa plantades en perfecte formació i donant vida al paisatge,  albirant l’arribada d’un nou dia i parant l’orella al rumor de la mediterrània. Al Baix Camp. Rumors de llibertat i de mar, de mar inquiet i escumós pel rigor d’un cel tenebrós.    

No són altre cosa que passejos dins la galeria dels records. Ja he dit algun cop que cada vegada se’m  fa més costós, més feixuc sortir de casa, i ara he tornat a burlar el meu quarter general, però es pot excusar, és l’altre quarter, el de mar. El dels sopars a la terrassa allargats fins que la matinada t’arronsa les parpelles i el mar  t’acluca l’ull a cada onada. Dels grans debats amb els amics on tot és possible i res té remei. De on s’estiren els minuts d’hores que són de goma  obrint velles llibretes que,amb lletres de fum i ferro, desgranen una grossa teranyina teixida damunt de dues vies paral·leles que no es creuen ni a l’infinit, viatges i més viatges. La plàcida parada estiuenca on les tensions afluixen i el interès es decanta per altres desviaments sense passos a nivell. I riure, riure molt perquè no necessariament recordar a de ser sinònim de tristor. Ho pot semblar però  jo  voldria dir que si, que també sóc un truà i de vegades un senyor, com també un xic bohemi i tan somiador com el somiatruites que sóc. Ah! i m’agraden les dones i el vi i, si tinc d’oblidar-les...bec i oblido. El tren m’apressa, tornem a casa.