Ja feia temps que l’esperava, setmanes d’incertesa guaitant el bosc, mirant el cel, caminant sense sentir l’estrèpit de les branques sota els peus. Ansiejant el temps en que fermenta la creació i l’estímul dels sentits, quan els colors s’escapen de la paleta per pintar conreus, arbres, matolls i vinyes, que ja no són verdes. Ni tampoc són vora el mar, però són les meves. Allà a les planures del sotabosc, plàcides i verdes, embolcallades per un neguitós mar de flors amb els llavis de pètals pintats i besades per la brisa del capvespre,tremoloses i fràgils. Els cims de roca viva regalimant costers de rocalla i aspre herba que llisca i s’endinsa pels senders de la sequera en la frondositat del bosc assedegat i altiu, simulant no tenir set. Camps erms i pedreguers que jeuen fent costat a camins polsegosos on la presència humana és difumina en siluetes, espectres d’aire i pols. I els avellaners i oliveres, i ametllers, els noguers i els cireres i també els bancals orfes de fruit. Tots mirant-se de reüll i maleint la tardança de l’aigua. L’home també.
Ja ha plogut i la tardor s’ha fet més tardor encara. He cregut que era un somni, m’he adormit davant del foc mentre l’alzina es retorça i consumeix entre xiscles de foc. Les brases inquietes i bellugadisses, fan pampallugues i ombregen les esquenes mentre enllumenen el que veuen. A fora, el vent mossega una trista i freda lluna plena que observa i calla. Lluna de tardor albirant des de el cel com riuets i rieres han pintat de plata el diminut solc que els guia cap el pare i d’allà, al mar. Boscos, camps i conreus vestits de festa major, fulles vermelles, grogues i verdes presumint d’alt dels arbres, d’arbres no caducs, i camps amb la jupa de rigorós ocre formant tots ells un llenç de tardor insuperable. Perquè la tardor no ha vingut sola, també ha portat l’aigua. I això no m’ho ha dit “la veu tremolosa i trista d’un campanar, ni el crit d’una garsa amb fam, ni la mort de la nit quan clareja”, ho he vist jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada