CRÒNICA D’UN “PETIT” PARADÍS.
En Norman Lewis ja va deixar
les coses clares. La seva descripció del mediterrani itàlic es apassionant.
Però, vivim la nostre pròpia percepció situada a la Itàlia meridional. El golf
de Nàpols,protegit al nord per les illes de Procida i Ischia, dibuixa l’enorme
badia que queda barrada al sud per la península de Sorrento. Naveguem des de
Capri posant rumb a Nàpols. En el mar de Capri el sol s’hi capbussa per irisar
de màgics i múltiples tons les seves profunditats, la seva bellesa ens obliga a
domesticar l’oblit. Guaitar l’espectacle per damunt d’Anacapri ens mostra la natura en tot el seu
esplendor i ens repta a morir de goig, que de felicitat també es defalleix.
Divisem Nàpols,capital de la
Campània i refugi de La Camorra i els seus sicaris. El castell de Sant’Elmo presideix
la ciutat i la badia. A estribord, amenaçador, el Vesuvi simula dormitar. Unes
quantes milles al sud,el seu homònim Stromboli ,es la porta d’accés al estret de Messina: a la dreta
La Cosa Nostra i Sicília, a l’esquerra La Ndrangueta y Calabria.
La dona napolitana, tan
bellíssima i sensual, canta al amor les seves impagables canzones napolitanes que
embolcallen de jovial misticisme al bo de Sant Genari. Venerat i custodiat per creients i descreguts , el pobre,
escolta prèdiques, ofrenes i peticions per després aconsellar, gesticular i
renyar com a bon napolità. No cal oblidar que fins i tot els capos ,en una nit d’orgia de sang i
plom, poden plorar davant dels Sants
Patrons o en el punt culminant de l’òpera preferida. La Loren, Carosone, Muti, Caruso
i tants altres que amb el seu talent avalaren i prestigiaren a La
Campània.Sense oblidar els fills pròdigs que un dia varen emigrar cap a les Amèriques amb les mans buides, i el fred
i la fam per tot equipatge.
El sol comença a amagar-se
per l’esquena de Capri i volem fer nit a Salerno, queda una hora. I abans
d’amarrar i tornar a somiar els vull dir,amics,que si no han tingut ocasió de
veure partir els vaporettos i
transbordadors al capvespre de Nàpols, rumb
a Capri o Sorrento,no s’ho perdonin, no ho oblidin. L’escorredís sol en
retirada els ho agrairà, perquè li agrada complaure, i els seus sentits
restaran afalagats per sempre més. ¡Ah!, si per un moment els assalta el dubte
de saber quants Don Vito hi ha en el món, deixin-ho, son incomptables. Frueixin
Napoli i els regals de la vida, que son molts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada