dijous, 28 de febrer del 2013

CARTA SENSE DESTINATARI.-POTSER PLOURÀ


Avui s’ha despertat el dia lleganyós, trist i amb els núvols en peu de guerra. Dubto entre quedar-me a casa i no fer res o no fer res i quedar-me a casa. Veig les muntanyes rere els vidres ensenyant taques blanques, restos de la nevada de fa uns dies. El termòmetre fa dies que ha defallit i s’ha plantat en la part baixa de l’escala. Concloem febrer amb signes suggeridors de l’estat general. Segueix el degoteig de personatges que han estirat més el braç que la mànega per posar la ma en calaixos aliens. Empresonats, aturats i pensionistes formen la proa d’un vaixell a la deriva en aigües plenes d’icebergs.

El Sant Pare, vell, cansat i fastiguejat, abandona el tro de Sant Pere, mentre la cúria vaticana i el col·legit cardenalici, esmolen les eines i posen a punt les estratègies per col·locar el seu delfí en el pont de comandament. Jocs de poder despietats. Els socialistes catalans han donat un cop de puny a la taula, ja era hora, però no sé si s’han trencat la ma. A fi de comptes compartir idees i cafès amb personatges com Guerra, Bono,  Rubalcaba o Griñán és com per menjar-se un gripau cada matí. La princesa Corinna diu que la seva amistat amb el rei és entranyable, i jo no en tinc cap dubte. La Carme Chacón que s‘ha quedat sense PSC i, molt possiblement, sense PSOE, potser veurà truncades les seves aspiracions per governar Espanya sencera, jo crec què més què aspiracions són al·lucinacions. El Barça està en hores baixes i com a conseqüència a sumit Catalunya en la depressió i, fins i tot, la desesperació d’alguns.

Gaire bé res de nou, tot empantanegat i emmerdat com sempre. Començo a creure que no ens en sortirem d’aquesta. Vivim en un país insofrible. Em sembla què comença a ploure. No sé què fer avui.