Josep Durán Gili | 02/05/2010
Josep Durán GiliAra deu fer quaranta no sé quants anys que en un Mas d’idíl·lics entorns situat entre Capafonts i Alcover, limítrof  de la carretereta que va jugant a l’amagatall entre boscos i sembrats, va tenir lloc una trobada de escriptors per acostar i contraposar posicions en torn al seu món literari. O sigui, varen concórrer uns bons amics per xerrar i beure’s el que no s’havia destil·lat. Anys enrere havia estat lloc de tertúlies subversives en vers al règim opressiu a Catalunya. El mateix que ara però sense anar a Capafonts.
L’amo era amic del meu pare i, fart de la meva insistència, va aconseguir que permetessin la meva presència dins d’aquell conclave de savis erudits. Dels vuit assistents només en queden tres de vius, avui amb celebrada presència en les signatures de Sant Jordi. El meu desaforat interès per la escriptura va recomplir els irrefrenables sentiments per aconseguir sentir i aprendre de primera ma les magistrals aportacions d’aquelles llargues nits de conversa i nicotina. La llar de foc jugava amb els rostres dels comensals i encenia pampallugues en les exhaustes  ampolles. A fora, les branques, endurides pel fred i atemorides per les ràfegues del vent, xiulaven una melodia tenebrosa i vibrant. Sorollosa. No feia por, acovardia. Les nits d’hivern a la intempèrie del bosc són com navegar en la espessa boira. Es una traïció  a la nostre suposada enteresa.
Uns anys més tard, quan l’adolescència era un estimat record i la imaginació seguia cavalca’n per un mar de lletres, recordà aquella inhumana mofa de la reunió de erudits que trastocant la meva passió literària, em convertí  en el noi dels encàrrecs –subministrador de whisky i havans–. Vaig cremar tots els meus prejudicis i temors anant a veure al pare Agustí Altisent  al Monestir de Poblet. Mig coneixia la seva obra, si bé els seus insuperables, sorprenents i admirats articles a La Vanguardia suposaven un martiri setmanal, fruit de l’enveja, per a la meva recalcitrant ignorància. Em va rebre a l’estança de Ponent, una saleta d’uns set cents mts2 amb una tauleta al mig i dues cadires. La seva humanitat amagada dins l’hàbit cistercenc quasi intimidava, semblava adust i malcarat. Però no era així. De seguida es va llençar rodolant per la pendent del cos a cos:
–Em va dir que era escriptor. (Els genis sempre tenen presa i es confonen).<
–No,no, pare Altisent, que m’agradava molt escriure, però no en sé.
–Diguem Agustí. I això et preocupa? Jo tampoc sé escriure, en canvi sóc molt pesat i Déu nostre Senyor ho escriu amb la meva ma.
Després d’aquesta introducció el meu subconscient va patir una sobtada esborrada al mateix temps que el rostre modulava les faccions fins procurar-me una tendre mirada de beneit, d”idiota. Vaig sentir vergonya. L’Agustí engegà la màquina de la cordura i la sapiència inundant la monumental estança de vida escrita, de mots senzills,parlant sense treva. Exemples, adjectius, metàfores –que tant li agradaven–, referències, cites,etc…”S’ha de saber molt bé què és vol dir, per intentar dir-ho amb claredat i senzillesa. Però la claredat i la senzillesa són l’últim que s’aconsegueix a la vida”.
Començava a sentir-me atordit i confús, aquell home segurament era un sant, però el que sí era segur és que no pertanyia a aquest món, almenys al meu.
–Agustí, com pot ser que faci un article de dues mil paraules parlant només d’un ocellet damunt una branca d’arbre? Com es fa?
– Com es fa? De la manera més senzilla: mirant, només mirant. Per mi escriure és una cosa habitualment lenta i artesana, quasi manual”. Quan el text està llest s’ha de modificar i polir-lo. Després l’envio a tres amics que el puntuen de l’1 al cinc. Si la suma dona deu, el publico. Si no, torno a modificar.
–Però això és mitja trampa, Agustí!
–Que encara no t”has adonat que la vida és una trampa?
El vaig tornar a veure poc abans de la seva mort. Em va deixar un buit. “¿Tens balcó a casa? Asseu-te en una cadira i escriu tot el que vegis”.
¿Què volia dir? Jo només hi veia criatures jugant, balcons, un pagès amb bicicleta, torretes amb flors, el cel blau i…poc més. Quanta raó tenia! Són infinites les coses que si veuen i infinites les descripcions que en pots fer. Com un quadre.
Malgrat el mestre i conseller que vaig tenir l’honor de poder gaudir i compartir en llargues passejades i reconfortants tertúlies al foc d’hivern, no vaig tenir prou intel·ligència per aprendre les seves ensenyances ni la vida m’ha permès endinsar-me pels camins que  tanta il·lusió em feien. Però si vaig aprendre a estimar i valorar l’amistat i la sinceritat dels que no tenint res, tot ho saben i tot ho donen.
* En memòria de l’Agustí Altisent Altisent, monjo de Poblet