De Barcelona a Lleida (ombres en tren)

Josep Durán Gili | 25/04/2010

Als anys seixanta sortia un tren diari de l’estació de França cap a Lleida, però en realitat el destí final era Monzón. Avui encara presta servei. Jo l’havia fet moltes vegades i la duració del trajecte no baixava mai de les cinc hores. Els punys i el coll de la camisa et quedaven sempre ennegrits pel carbonet de la màquina de “fum”. No coneixíem res més, era llarg, pesat i incòmode. No s’hi valia protestar o queixar-se perquè els revisors eren una mena de guàrdies civils i encara no s’havien inventat els drets de les persones ni els compromisos de puntualitat.
Els seients eren de fusta i el terra, que també ho era, estava enemistat amb l’aigua. La higiene publica consistia en la transmissió acurada de polls i xinxes. Per les butxaques més exigents varen posar un artefacte que consistia en una mena de vagó metàl·lic, impulsat per gasoil, i que feia el viatge més curt. N’hi deien Automotor, però ràpidament se’l batejà com l’Autovia. El destí final no era Monzón, sinó La Pobla de Segur. A tots els trens, en un lloc apartat i reservat, s’hi asseia un senyor amb ulleres de sol i corbata que responia al misteriós concepte de “és de la secreta”.
A les estacions, a part de l’emblemàtica campana i el cap d’estació amb gorra vermella, no hi destacava res que no tingués a veure amb la brutícia, la deixadesa i la misèria. Bé, si, el rellotge. Per petita que fos l’estació disposava com a mínim de cinc o sis empleats: El cap, el factor, els guarda agulles i el mosso. Tant és així que el cap acostumava a ser una persona rellevant dins l’organigrama del poble, ja saben: Metge, notari, farmacèutic, capellà i…representant de Renfe. Les ombres d’un temps.
Les parades acostumaven a ser llargues perquè qualsevol tenia preferència de pas i les raons eren d’allò més surrealista: “És l”exprés de Madrid, és que el sevillano és molt llarg, diuen que és un tren militar“. Jo esperava amb deliri l’arribada a Roda de Barà, parava més de mitja hora i a la cantina,gloriosa cantina, feien uns entrepans de llom amb pa de pagès sucat a l’oli de la paella, que eren motiu de carreres i empentes per no perdre tanda. Encara sento ara la flaira d”aquella esgavellada cantina i la admirada paella bullint i emboirant l’ambient per a corra cuita subministrar un entreacte calent i “colesterolèmic”.
L’andana de Montblanc és llarga i molt recte. Quan parava el tren senties de seguida la cantilena ¡Coques de Montblanc…! provocant l’immediata abaixada de finestretes per adquirir aquelles esponges anisades i ensucrades. Un goig. Degut a l’èxit del producte es va ampliar el negoci, una venedora a l’andana i una altre amb una gran safata de vagó en vagó. Picamoixons és un bonic poblet amb un pont de ferro centenari -de La Roixel-la- que sempre ha estat una mena de nus de comunicacions ferroviari. Si ajunten els que procedeixen de Barcelona per Valls i els que provenen de Tarragona i Reus. Els que baixen de Lleida també opten per un o altre desviament. En aquell temps el transbordament era quelcom habitual. Venies assentadet, xerrant envoltat de la boira dels cigarros i, de sobte, “¡Transbordo Picamoixons!” No per la megafonia, no, a crits. Els revisors, parlant entre ells, i incapaços de pronunciar el nom del poble deien Picapájaros, entre sorna i broma.
Al baixar a la meva destinació, prèvia cordial salutació al cap de gorra vermella i xiulet, veia els dos petits autocars de tota la vida, l’un marró i l’altre blau cel pertanyents als dos hotels. M’endinsava al poble enfilant el carrer major envaït per una olor que no he oblidat mai, les olors es recorden, com una mena de palla humida i excrements del matxo i la mula mesclats amb la llenya cremada. En tot el llarg carrer només hi havia dues bombetes amb més bona voluntat que claror.
Són afectes, records i emocions d’un temps fugit com l’aigua entre els dits. La vida a pagès que algú diria i que, malgrat les reconfortants envestides de la memòria, no canviaria per avui. Però si no tenim emocions on refugiar-nos, records per enyorar, camins per on retornar o arrels per conrear; què ens queda? Ombres, només ombres d’un enfosquit i estrany passat..