diumenge, 30 de desembre del 2012
diumenge, 23 de desembre del 2012
diumenge, 16 de desembre del 2012
diumenge, 9 de desembre del 2012
diumenge, 2 de desembre del 2012
diumenge, 25 de novembre del 2012
diumenge, 18 de novembre del 2012
diumenge, 11 de novembre del 2012
diumenge, 4 de novembre del 2012
diumenge, 21 d’octubre del 2012
diumenge, 14 d’octubre del 2012
diumenge, 7 d’octubre del 2012
diumenge, 30 de setembre del 2012
diumenge, 23 de setembre del 2012
diumenge, 16 de setembre del 2012
diumenge, 9 de setembre del 2012
diumenge, 26 d’agost del 2012
divendres, 17 d’agost del 2012
dijous, 16 d’agost del 2012
dilluns, 13 d’agost del 2012
diumenge, 29 de juliol del 2012
diumenge, 22 de juliol del 2012
diumenge, 15 de juliol del 2012
diumenge, 8 de juliol del 2012
diumenge, 1 de juliol del 2012
diumenge, 24 de juny del 2012
diumenge, 17 de juny del 2012
dimecres, 23 de maig del 2012
De Barcelona a Lleida (ombres en tren)
Als anys seixanta sortia un tren diari de l’estació de França cap a Lleida, però en realitat el destí final era Monzón. Avui encara presta servei. Jo l’havia fet moltes vegades i la duració del trajecte no baixava mai de les cinc hores. Els punys i el coll de la camisa et quedaven sempre ennegrits pel carbonet de la màquina de “fum”. No coneixíem res més, era llarg, pesat i incòmode. No s’hi valia protestar o queixar-se perquè els revisors eren una mena de guàrdies civils i encara no s’havien inventat els drets de les persones ni els compromisos de puntualitat.
Els seients eren de fusta i el terra, que també ho era, estava enemistat amb l’aigua. La higiene publica consistia en la transmissió acurada de polls i xinxes. Per les butxaques més exigents varen posar un artefacte que consistia en una mena de vagó metàl·lic, impulsat per gasoil, i que feia el viatge més curt. N’hi deien Automotor, però ràpidament se’l batejà com l’Autovia. El destí final no era Monzón, sinó La Pobla de Segur. A tots els trens, en un lloc apartat i reservat, s’hi asseia un senyor amb ulleres de sol i corbata que responia al misteriós concepte de “és de la secreta”.
A les estacions, a part de l’emblemàtica campana i el cap d’estació amb gorra vermella, no hi destacava res que no tingués a veure amb la brutícia, la deixadesa i la misèria. Bé, si, el rellotge. Per petita que fos l’estació disposava com a mínim de cinc o sis empleats: El cap, el factor, els guarda agulles i el mosso. Tant és així que el cap acostumava a ser una persona rellevant dins l’organigrama del poble, ja saben: Metge, notari, farmacèutic, capellà i…representant de Renfe. Les ombres d’un temps.
Les parades acostumaven a ser llargues perquè qualsevol tenia preferència de pas i les raons eren d’allò més surrealista: “És l”exprés de Madrid, és que el sevillano és molt llarg, diuen que és un tren militar“. Jo esperava amb deliri l’arribada a Roda de Barà, parava més de mitja hora i a la cantina,gloriosa cantina, feien uns entrepans de llom amb pa de pagès sucat a l’oli de la paella, que eren motiu de carreres i empentes per no perdre tanda. Encara sento ara la flaira d”aquella esgavellada cantina i la admirada paella bullint i emboirant l’ambient per a corra cuita subministrar un entreacte calent i “colesterolèmic”.
L’andana de Montblanc és llarga i molt recte. Quan parava el tren senties de seguida la cantilena ¡Coques de Montblanc…! provocant l’immediata abaixada de finestretes per adquirir aquelles esponges anisades i ensucrades. Un goig. Degut a l’èxit del producte es va ampliar el negoci, una venedora a l’andana i una altre amb una gran safata de vagó en vagó. Picamoixons és un bonic poblet amb un pont de ferro centenari -de La Roixel-la- que sempre ha estat una mena de nus de comunicacions ferroviari. Si ajunten els que procedeixen de Barcelona per Valls i els que provenen de Tarragona i Reus. Els que baixen de Lleida també opten per un o altre desviament. En aquell temps el transbordament era quelcom habitual. Venies assentadet, xerrant envoltat de la boira dels cigarros i, de sobte, “¡Transbordo Picamoixons!” No per la megafonia, no, a crits. Els revisors, parlant entre ells, i incapaços de pronunciar el nom del poble deien Picapájaros, entre sorna i broma.
Al baixar a la meva destinació, prèvia cordial salutació al cap de gorra vermella i xiulet, veia els dos petits autocars de tota la vida, l’un marró i l’altre blau cel pertanyents als dos hotels. M’endinsava al poble enfilant el carrer major envaït per una olor que no he oblidat mai, les olors es recorden, com una mena de palla humida i excrements del matxo i la mula mesclats amb la llenya cremada. En tot el llarg carrer només hi havia dues bombetes amb més bona voluntat que claror.
Són afectes, records i emocions d’un temps fugit com l’aigua entre els dits. La vida a pagès que algú diria i que, malgrat les reconfortants envestides de la memòria, no canviaria per avui. Però si no tenim emocions on refugiar-nos, records per enyorar, camins per on retornar o arrels per conrear; què ens queda? Ombres, només ombres d’un enfosquit i estrany passat..
Els seients eren de fusta i el terra, que també ho era, estava enemistat amb l’aigua. La higiene publica consistia en la transmissió acurada de polls i xinxes. Per les butxaques més exigents varen posar un artefacte que consistia en una mena de vagó metàl·lic, impulsat per gasoil, i que feia el viatge més curt. N’hi deien Automotor, però ràpidament se’l batejà com l’Autovia. El destí final no era Monzón, sinó La Pobla de Segur. A tots els trens, en un lloc apartat i reservat, s’hi asseia un senyor amb ulleres de sol i corbata que responia al misteriós concepte de “és de la secreta”.
A les estacions, a part de l’emblemàtica campana i el cap d’estació amb gorra vermella, no hi destacava res que no tingués a veure amb la brutícia, la deixadesa i la misèria. Bé, si, el rellotge. Per petita que fos l’estació disposava com a mínim de cinc o sis empleats: El cap, el factor, els guarda agulles i el mosso. Tant és així que el cap acostumava a ser una persona rellevant dins l’organigrama del poble, ja saben: Metge, notari, farmacèutic, capellà i…representant de Renfe. Les ombres d’un temps.
Les parades acostumaven a ser llargues perquè qualsevol tenia preferència de pas i les raons eren d’allò més surrealista: “És l”exprés de Madrid, és que el sevillano és molt llarg, diuen que és un tren militar“. Jo esperava amb deliri l’arribada a Roda de Barà, parava més de mitja hora i a la cantina,gloriosa cantina, feien uns entrepans de llom amb pa de pagès sucat a l’oli de la paella, que eren motiu de carreres i empentes per no perdre tanda. Encara sento ara la flaira d”aquella esgavellada cantina i la admirada paella bullint i emboirant l’ambient per a corra cuita subministrar un entreacte calent i “colesterolèmic”.
L’andana de Montblanc és llarga i molt recte. Quan parava el tren senties de seguida la cantilena ¡Coques de Montblanc…! provocant l’immediata abaixada de finestretes per adquirir aquelles esponges anisades i ensucrades. Un goig. Degut a l’èxit del producte es va ampliar el negoci, una venedora a l’andana i una altre amb una gran safata de vagó en vagó. Picamoixons és un bonic poblet amb un pont de ferro centenari -de La Roixel-la- que sempre ha estat una mena de nus de comunicacions ferroviari. Si ajunten els que procedeixen de Barcelona per Valls i els que provenen de Tarragona i Reus. Els que baixen de Lleida també opten per un o altre desviament. En aquell temps el transbordament era quelcom habitual. Venies assentadet, xerrant envoltat de la boira dels cigarros i, de sobte, “¡Transbordo Picamoixons!” No per la megafonia, no, a crits. Els revisors, parlant entre ells, i incapaços de pronunciar el nom del poble deien Picapájaros, entre sorna i broma.
Al baixar a la meva destinació, prèvia cordial salutació al cap de gorra vermella i xiulet, veia els dos petits autocars de tota la vida, l’un marró i l’altre blau cel pertanyents als dos hotels. M’endinsava al poble enfilant el carrer major envaït per una olor que no he oblidat mai, les olors es recorden, com una mena de palla humida i excrements del matxo i la mula mesclats amb la llenya cremada. En tot el llarg carrer només hi havia dues bombetes amb més bona voluntat que claror.
Són afectes, records i emocions d’un temps fugit com l’aigua entre els dits. La vida a pagès que algú diria i que, malgrat les reconfortants envestides de la memòria, no canviaria per avui. Però si no tenim emocions on refugiar-nos, records per enyorar, camins per on retornar o arrels per conrear; què ens queda? Ombres, només ombres d’un enfosquit i estrany passat..
dilluns, 21 de maig del 2012
Escriure bé, sí, però…com?
Escriure bé, sí, però…com?
Ara
deu fer quaranta no sé quants anys que en un Mas d’idíl·lics entorns situat
entre Capafonts i Alcover, limítrof de la
carretereta que va jugant a l’amagatall entre boscos i sembrats, va tenir lloc
una trobada de escriptors per acostar i contraposar posicions en torn al seu món
literari. O sigui, varen concórrer uns bons amics per xerrar i beure’s el que no
s’havia destil·lat. Anys enrere havia estat lloc de tertúlies subversives en
vers al règim opressiu a Catalunya. El mateix que ara però sense anar a
Capafonts.
L’amo era amic del meu pare i, fart de la meva insistència, va aconseguir que permetessin la meva presència dins d’aquell conclave de savis erudits. Dels vuit assistents només en queden tres de vius, avui amb celebrada presència en les signatures de Sant Jordi. El meu desaforat interès per la escriptura va recomplir els irrefrenables sentiments per aconseguir sentir i aprendre de primera ma les magistrals aportacions d’aquelles llargues nits de conversa i nicotina. La llar de foc jugava amb els rostres dels comensals i encenia pampallugues en les exhaustes ampolles. A fora, les branques, endurides pel fred i atemorides per les ràfegues del vent, xiulaven una melodia tenebrosa i vibrant. Sorollosa. No feia por, acovardia. Les nits d’hivern a la intempèrie del bosc són com navegar en la espessa boira. Es una traïció a la nostre suposada enteresa.
Uns anys més tard, quan l’adolescència era un estimat record i la imaginació seguia cavalca’n per un mar de lletres, recordà aquella inhumana mofa de la reunió de erudits que trastocant la meva passió literària, em convertí en el noi dels encàrrecs subministrador de whisky i havans–. Vaig cremar tots els meus prejudicis i temors anant a veure al pare Agustí Altisent al Monestir de Poblet. Mig coneixia la seva obra, si bé els seus insuperables, sorprenents i admirats articles a La Vanguardia suposaven un martiri setmanal, fruit de l’enveja, per a la meva recalcitrant ignorància. Em va rebre a l’estança de Ponent, una saleta d’uns set cents mts2 amb una tauleta al mig i dues cadires. La seva humanitat amagada dins l’hàbit cistercenc quasi intimidava, semblava adust i malcarat. Però no era així. De seguida es va llençar rodolant per la pendent del cos a cos:
–Em va dir que era escriptor. (Els genis sempre tenen presa i es confonen).<
–No,no, pare Altisent, que m’agradava molt escriure, però no en sé.
–Diguem Agustí. I això et preocupa? Jo tampoc sé escriure, en canvi sóc molt pesat i Déu nostre Senyor ho escriu amb la meva ma.
Després d’aquesta introducció el meu subconscient va patir una sobtada esborrada al mateix temps que el rostre modulava les faccions fins procurar-me una tendre mirada de beneit, d”idiota. Vaig sentir vergonya. L’Agustí engegà la màquina de la cordura i la sapiència inundant la monumental estança de vida escrita, de mots senzills,parlant sense treva. Exemples, adjectius, metàfores que tant li agradaven–, referències, cites,etc…”S’ha de saber molt bé què és vol dir, per intentar dir-ho amb claredat i senzillesa. Però la claredat i la senzillesa són l’últim que s’aconsegueix a la vida”.
Començava a sentir-me atordit i confús, aquell home segurament era un sant, però el que sí era segur és que no pertanyia a aquest món, almenys al meu.
–Agustí, com pot ser que faci un article de dues mil paraules parlant només d’un ocellet damunt una branca d’arbre? Com es fa?
– Com es fa? De la manera més senzilla: mirant, només mirant. Per mi escriure és una cosa habitualment lenta i artesana, quasi manual”. Quan el text està llest s’ha de modificar i polir-lo. Després l’envio a tres amics que el puntuen de l’1 al cinc. Si la suma dona deu, el publico. Si no, torno a modificar.
–Però això és mitja trampa, Agustí!
–Que encara no t”has adonat que la vida és una trampa?
El vaig tornar a veure poc abans de la seva mort. Em va deixar un buit. “¿Tens balcó a casa? Asseu-te en una cadira i escriu tot el que vegis”.
¿Què volia dir? Jo només hi veia criatures jugant, balcons, un pagès amb bicicleta, torretes amb flors, el cel blau i…poc més. Quanta raó tenia! Són infinites les coses que si veuen i infinites les descripcions que en pots fer. Com un quadre.
Malgrat el mestre i conseller que vaig tenir l’honor de poder gaudir i compartir en llargues passejades i reconfortants tertúlies al foc d’hivern, no vaig tenir prou intel·ligència per aprendre les seves ensenyances ni la vida m’ha permès endinsar-me pels camins que tanta il·lusió em feien. Però si vaig aprendre a estimar i valorar l’amistat i la sinceritat dels que no tenint res, tot ho saben i tot ho donen.
* En memòria de l’Agustí Altisent Altisent, monjo de Poblet
L’amo era amic del meu pare i, fart de la meva insistència, va aconseguir que permetessin la meva presència dins d’aquell conclave de savis erudits. Dels vuit assistents només en queden tres de vius, avui amb celebrada presència en les signatures de Sant Jordi. El meu desaforat interès per la escriptura va recomplir els irrefrenables sentiments per aconseguir sentir i aprendre de primera ma les magistrals aportacions d’aquelles llargues nits de conversa i nicotina. La llar de foc jugava amb els rostres dels comensals i encenia pampallugues en les exhaustes ampolles. A fora, les branques, endurides pel fred i atemorides per les ràfegues del vent, xiulaven una melodia tenebrosa i vibrant. Sorollosa. No feia por, acovardia. Les nits d’hivern a la intempèrie del bosc són com navegar en la espessa boira. Es una traïció a la nostre suposada enteresa.
Uns anys més tard, quan l’adolescència era un estimat record i la imaginació seguia cavalca’n per un mar de lletres, recordà aquella inhumana mofa de la reunió de erudits que trastocant la meva passió literària, em convertí en el noi dels encàrrecs subministrador de whisky i havans–. Vaig cremar tots els meus prejudicis i temors anant a veure al pare Agustí Altisent al Monestir de Poblet. Mig coneixia la seva obra, si bé els seus insuperables, sorprenents i admirats articles a La Vanguardia suposaven un martiri setmanal, fruit de l’enveja, per a la meva recalcitrant ignorància. Em va rebre a l’estança de Ponent, una saleta d’uns set cents mts2 amb una tauleta al mig i dues cadires. La seva humanitat amagada dins l’hàbit cistercenc quasi intimidava, semblava adust i malcarat. Però no era així. De seguida es va llençar rodolant per la pendent del cos a cos:
–Em va dir que era escriptor. (Els genis sempre tenen presa i es confonen).<
–No,no, pare Altisent, que m’agradava molt escriure, però no en sé.
–Diguem Agustí. I això et preocupa? Jo tampoc sé escriure, en canvi sóc molt pesat i Déu nostre Senyor ho escriu amb la meva ma.
Després d’aquesta introducció el meu subconscient va patir una sobtada esborrada al mateix temps que el rostre modulava les faccions fins procurar-me una tendre mirada de beneit, d”idiota. Vaig sentir vergonya. L’Agustí engegà la màquina de la cordura i la sapiència inundant la monumental estança de vida escrita, de mots senzills,parlant sense treva. Exemples, adjectius, metàfores que tant li agradaven–, referències, cites,etc…”S’ha de saber molt bé què és vol dir, per intentar dir-ho amb claredat i senzillesa. Però la claredat i la senzillesa són l’últim que s’aconsegueix a la vida”.
Començava a sentir-me atordit i confús, aquell home segurament era un sant, però el que sí era segur és que no pertanyia a aquest món, almenys al meu.
–Agustí, com pot ser que faci un article de dues mil paraules parlant només d’un ocellet damunt una branca d’arbre? Com es fa?
– Com es fa? De la manera més senzilla: mirant, només mirant. Per mi escriure és una cosa habitualment lenta i artesana, quasi manual”. Quan el text està llest s’ha de modificar i polir-lo. Després l’envio a tres amics que el puntuen de l’1 al cinc. Si la suma dona deu, el publico. Si no, torno a modificar.
–Però això és mitja trampa, Agustí!
–Que encara no t”has adonat que la vida és una trampa?
El vaig tornar a veure poc abans de la seva mort. Em va deixar un buit. “¿Tens balcó a casa? Asseu-te en una cadira i escriu tot el que vegis”.
¿Què volia dir? Jo només hi veia criatures jugant, balcons, un pagès amb bicicleta, torretes amb flors, el cel blau i…poc més. Quanta raó tenia! Són infinites les coses que si veuen i infinites les descripcions que en pots fer. Com un quadre.
Malgrat el mestre i conseller que vaig tenir l’honor de poder gaudir i compartir en llargues passejades i reconfortants tertúlies al foc d’hivern, no vaig tenir prou intel·ligència per aprendre les seves ensenyances ni la vida m’ha permès endinsar-me pels camins que tanta il·lusió em feien. Però si vaig aprendre a estimar i valorar l’amistat i la sinceritat dels que no tenint res, tot ho saben i tot ho donen.
* En memòria de l’Agustí Altisent Altisent, monjo de Poblet
diumenge, 6 de maig del 2012
De passeig
Josep Durán Gili | 06/05/2012
Quan travessem un túnel sempre penso en els milions de tones de terra que portem per barret. I quan sortim per l’altre costat, l’impacte del cop de llum i els colors del paisatge sempre em sorprèn. En aquest moment plou de refiló i amorosament, sense estridències ni xàfecs, no hi ha turmenta, tan sols petites corredisses de les gotes d’aigua amunt i avall lliscant pels vidres. Els sembrats aixequen el cap per fer-se notar després d’un altre any patint set a dojo, però pinten el paisatge de quilomètriques catifes verdes, com una infinita successió de camps de futbol, d’herba fresca. De tant en tant un esquitx ofensiu, una bretolada en mig del quadre de colors naturals, el rastre en forma de vidre, papers, restes de menjar o fins i tot alguna destrossa, fruit del pas dels amics del tan se me’n fot. I a fe de Déu que són molts els afiliats a aquesta mena d’associacions de pertorbats que tenen com a màxima i única conducta deixar-se portar només pel dictat dels seus baixos instints.
El tren serpenteja entre llacs i pantans per terres de Lleida i mentre la màquina fumeja pinars i prats, l’armari de vaixelles i cristalleries dringa com diminutes campanetes anunciant una propera jubilació de les vies, els rails marquen el camí cansats, gastats, malalts d’anys. Afluixem la marxa, anem de passeig, mirant, degustant i paladejant de les poques coses de veritat que encara resten a la nostre disposició. El sol comparteix el seu fanal amb un polsim d’aigua que no té pressa en caure, es resisteix en capbussar-se a la terra. Sempre m’ha captivat l’experiència del plou i fa sol, és un moment únic, com si el temps s’hagués quedat en suspensió. Perduda en mig del no res i a l’ombra d’una majestuosa figuera, s’amaga una derruïda pallissa més vella que l’arbre. És com un fantasma, un testimoni mut de la presència del home en un temps en el que no se n’adonava de la seva solitud ni del paratge inhòspit, quasi misteriós, en el que va arribar a mal viure. La titànica lluita diària per trobar un rosegó que portar-se a la boca. El quadre desfila immòbil al pas del tren, només animat per una imperceptible brisa que espavila les fulles.
Assegut en una rocalla contemplo el tren parat i esbufegant sincopades anelles blanques cap el cel, el seu llargarut nas retalla la silueta del gran cuc de ferro. Davant meu la bellesa d’una de les pintures que més feliç em fan: tonalitats verdes i blavoses empastifen una gran vall que abraça i guia les aigües del pantà. És un instant que et talla la respiració, veure els ocres i recremats camps amb el cor permanentment encongit implorant unes llagrimetes del cel, troncs retorçats de set i fruits descolorits d’avorriment, i que tot just al tombar d’una corba apareix un petit mar on els pinars s’hi abraonen afanyats per lluir les seves llargues i verdes cabelleres. “L’aigua que no corra fa un pantà; la ment que no treballa fa un babau”. Un pantà o un llac amagat rere polsegosos camins és com un miratge, una recreació de la vida en el seu estat més pur i noble.
El passeig s’apropa al final, la llum verda ens convida a accelerar el pas perquè l’andana de l’estació està lliure i disposada a rebre’ns i alhora despertar-nos. Res de les misèries humanes, de la corrupta i pudenta política, de les enveges i desenganys, de la manca de valors o la denegació dels nostres drets, em fa ni farà renunciar als inigualables presents que la naturalesa ens obsequia sense preguntar-nos ni el nom.
“Podran tallar totes les flors, però no podran detenir la primavera”.
divendres, 24 de febrer del 2012
LA TAVERNA D’EN MALLOL (Abril 2011)
A la taverna d’en Mallol s’hi riu i plagueja/ a la taverna d’en Mallol molts hi entren amb lluna i en surten amb sol. A la taverna d’en Mallol, que es deia Gregori i no pas Mallol, hi feia cap el bo i millor de la comarca: pocavergonyes, brivalls, grenyuts i escorrialles patibulàries. Jo, amb el vist i plau d’en Gregori, o sigui, en Mallol, m’asseia en una taula al fons del local a cobert de tafaneries alienes i envoltat de la brutícia d’allò més rància i selecte. Només i anava els diumenges i tenia per costum saltar-me la costum per saciar-me la indissimulada gola i venjar-me dels tirànics bullits i xacres de tota mena. Dos ous ferrats, una dosi sencera de cervell i fetge de ves a saber de què i, per esborrar la tristor, una muntanyeta de pèsols estofats.
A la taverna d’en Mallol s’hi beu i s’hi juga/ a la taverna d’en Mallol dels diners que hi entren no en torna ni un sol. La taverna era pudenta i se t’humitejaven les articulacions i l’entrecuix, a fe de Déu. Uns enraonaven a crits, la majoria, i d’altres xiuxiuejaven a cau d’orella històries esfereïdores, l’esbudella-me’n d’algun trinxeraire o l’exhibició de una capseta amb els dos ulls del darrer sicari esclafat. També s’hi feien tractes amb donotes enderiades pels diners, de llengua verinosa i generoses anques obertes com una abraçada. En Mallol, el Gregori, els hi deia putots infectes, i quan el treien de polleguera les fotia fora a puntades de peu. El sostre devia haver estat un enfustat d’acurada talla i refinat envernissat, però aleshores les teranyines i el greix havien format causa comú amb el fum de les pipes i els havans de fulla d’ametller. Regalimava damunt les taules.
A la taverna d’en Mallol s’hi canta i s’hi balla/ a la taverna d’en Mallol tal hi entra donzella que en surt com Déu vol. Molt al contrari del que hom pot pensar, tota aquella gentussa batejada amb els vòmits i excrements dels seus avantpassats, encrostats amb el mateix gruix de merda i mala llet, tenien per norma aparentar una mena de refinades maneres quan entraven en aquell corral o a l’hora d’atansar-se a alguna taula per saludar l’estripa terrossos borratxo que tant i tant admirava. Per no parlar de les dames , abans dels seus banys dominicals de ginebra de garrafa i de ensulfatar les neurones amb rapè de coca. Saludaven xisclant i balancejant els braços tot alçant les mans amb les ungles negres en un gest còmic, escampant una nauseabunda flaire a tall de rebuig i fluids agres.
A la taverna d’en Mallol hi ha agut punyalades; a la taverna d’en Mallol diuen que eren quatre contra un home sol. Valguem Déu si no hi ha res més patètic que un paria pocavergonya o un brivall desdentat d’amorrar-se al pou de les deixalles com ell, pugui pretengui fingir el que no és ni serà. Res del que hi ha a la taverna és bo per ni per fer-ne carn picada pels garrins. Al borratxo Bocabruta, que va perdre els braços en una navegació de maleïda nit a bord, el varen agafar quatre tal·losos i li varen perforar el cor tot dient que els havia robat. A la taverna d’en Mallol no tot són rialles;a la taverna d’en Mallol han tancat les portes en senyal de dol.
No desconfieu ni molt menys, malfieu. No soc jo qui parla. Es tracta d’una confessió alliberada dins el meu tren per un llefiscós llepafils del que ara no em ve el seu nom ni el seu rostre. Tan s’hi val, tampoc puc recordar si els fets foren a les muntanyes xineses, al cor de l’Amèrica o potser un relat de Els Miserables d’en Victor Hugo. Encara que ben raonat potser..., potser podrien també ser confessions de l’aiguardent que viatge al meu costat...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)