UN LLIBRE

Quan vaig publicar el meu primer i darrer llibre recordo que tenia una mena de pessigolletes que em feien sentir bé, feia patxoca veure el teu fillet darrere dels vidres d’algun aparador. Temps després i de punyetera casualitat el vaig poder veure a Paris i Hamburg en llibreries especialitzades en llengua estrangera. Tots tenim el nostre petit ego, i el que digui el contrari menteix com un llepafils. Ara, a la volta dels anys, m’he donat compte de què el què jo escric no és material per lligar-lo amb cola i tancar-lo dins de dues tapes en color. Per una molt senzilla raó: la gent tendeix a escollir una història que té un començament a la tercera pàgina i no conclou el seu desenllaç fins al final del llibre. Jo faig el mateix.

Em sembla que el que jo faig en diuen articulista, que ve a ser com si em diguessin lampista. O sigui, començo un relat què més o menys a les set-centes paraules acaba, és mort. I així ho vinc fent aviat farà set anys a La Vanguardia cada diumenge. I perquè? Doncs en primer lloc perquè em ve de gust, m’agrada, i després perquè penso que per escriure una llarga història necessites disposar d’unes eines mentals que no tinc al meu magatzem. Però el que a mi m’agrada és treure el pa calent, recent enfornat, perquè en definitiva què és un blog intimista sinó una mena de diari personal, esmicolar les sensacions i experiències del dia a dia. Acostar les teves vivències al lector per compartir sentiments, il·lusions, decepcions, angunies, i aportar el teu petit granet de sorra en causes què s’ho mereixen.

Sempre he procurat mantenir-me allunyat de les bregues politiques, ja hi ha una munió d’autors que si dediquen i un fotimer de periodistes que ho exploten fins la sacietat. I es fa difícil no dir la teva en aquests temps. Els esdeveniments se succeeixen pel broc gros i a tal velocitat que t’empenyen a posar-hi cullerada. Com diu un bon amic, si tots els fills de puta volessin es faria de nit i ni piles ens haurien deixat per les llanternes. Voleu dir que ens en sortirem? Jo cada dia ho veig més magre per el poder i dolenteria d’uns i per la ineficiència i improvisació dels altres. De seguir així les coses ja em veig escrivint les meves innocents cròniques  en un bon rotllo de paper higiènic.

 M'agradaria saber l'opinió dels meus lectors cada setmana, per crua que sigui.