Avui s’ha despertat el dia lleganyós, trist i amb els núvols en peu de
guerra. Dubto entre quedar-me a casa i no fer res o no fer res i quedar-me a
casa. Veig les muntanyes rere els vidres ensenyant taques blanques, restos de
la nevada de fa uns dies. El termòmetre fa dies que ha defallit i s’ha plantat
en la part baixa de l’escala. Concloem febrer amb signes suggeridors de l’estat
general. Segueix el degoteig de personatges que han estirat més el braç que la
mànega per posar la ma en calaixos aliens. Empresonats, aturats i pensionistes
formen la proa d’un vaixell a la deriva en aigües plenes d’icebergs.
El Sant Pare, vell, cansat i fastiguejat, abandona el tro de Sant Pere,
mentre la cúria vaticana i el col·legit cardenalici, esmolen les eines i posen
a punt les estratègies per col·locar el seu delfí en el pont de comandament.
Jocs de poder despietats. Els socialistes catalans han donat un cop de puny a
la taula, ja era hora, però no sé si s’han trencat la ma. A fi de comptes
compartir idees i cafès amb personatges com Guerra, Bono, Rubalcaba o Griñán és com per menjar-se un
gripau cada matí. La princesa Corinna diu que la seva amistat amb el rei és
entranyable, i jo no en tinc cap dubte. La Carme Chacón que s‘ha quedat sense
PSC i, molt possiblement, sense PSOE, potser veurà truncades les seves aspiracions
per governar Espanya sencera, jo crec què més què aspiracions són al·lucinacions.
El Barça està en hores baixes i com a conseqüència a sumit Catalunya en la
depressió i, fins i tot, la desesperació d’alguns.
Gaire bé res de nou, tot empantanegat i emmerdat com sempre. Començo a
creure que no ens en sortirem d’aquesta. Vivim en un país insofrible. Em sembla
què comença a ploure. No sé què fer avui.
