Musica

domingo, 6 de mayo de 2012

De passeig


Josep Durán Gili | 06/05/2012

Quan travessem un túnel sempre penso en els milions de tones de terra que portem per barret. I quan sortim per l’altre costat, l’impacte del cop de llum i els colors del paisatge sempre em sorprèn. En aquest moment plou de refiló i amorosament, sense estridències ni xàfecs, no hi ha turmenta, tan sols petites corredisses de les gotes d’aigua amunt i avall lliscant pels vidres. Els sembrats aixequen el cap per fer-se notar després d’un altre any patint set a dojo, però pinten el paisatge de quilomètriques catifes verdes, com una infinita successió de camps de futbol, d’herba fresca. De tant en tant un esquitx ofensiu, una bretolada en mig del quadre de colors naturals, el rastre en forma de vidre, papers, restes de menjar o fins i tot alguna destrossa, fruit del pas dels amics del tan se me’n fot. I a fe de Déu que són molts els afiliats a aquesta mena d’associacions de pertorbats que tenen com a màxima i única conducta deixar-se portar només pel dictat dels seus baixos instints.
El tren serpenteja entre llacs i pantans per terres de Lleida i mentre la màquina fumeja pinars i prats, l’armari de vaixelles i cristalleries dringa com diminutes campanetes anunciant una propera jubilació de les vies, els rails marquen el camí cansats, gastats, malalts d’anys. Afluixem la marxa, anem de passeig, mirant, degustant i paladejant de les poques coses de veritat que encara resten a la nostre disposició. El sol comparteix el seu fanal amb un polsim d’aigua que no té pressa en caure, es resisteix en capbussar-se a la terra. Sempre m’ha captivat l’experiència del plou i fa sol, és un moment únic, com si el temps s’hagués quedat en suspensió. Perduda en mig del no res i a l’ombra d’una majestuosa figuera, s’amaga una derruïda pallissa més vella que l’arbre. És com un fantasma, un testimoni mut de la presència del home en un temps en el que no se n’adonava de la seva solitud ni del paratge  inhòspit, quasi misteriós, en el que va arribar a mal viure. La titànica lluita diària per trobar un rosegó que portar-se a la boca. El quadre desfila immòbil al pas del tren, només animat per una imperceptible brisa que espavila les fulles.
Assegut en una rocalla contemplo  el tren parat i esbufegant sincopades anelles blanques cap el cel, el seu llargarut  nas retalla la silueta del gran cuc de ferro. Davant meu la bellesa d’una de les pintures que més feliç em fan: tonalitats verdes i blavoses empastifen una gran vall que abraça i guia les aigües del pantà. És un instant que et talla la respiració, veure els ocres i recremats camps amb el cor permanentment encongit implorant unes llagrimetes del cel, troncs retorçats de set i fruits descolorits d’avorriment, i que tot just al tombar d’una corba apareix un petit mar on els pinars s’hi abraonen afanyats per lluir les seves llargues i verdes cabelleres. “L’aigua que no corra fa un pantà; la ment que no treballa fa un babau”. Un pantà o un llac amagat rere polsegosos camins és com un miratge, una recreació de la vida en el seu estat més pur i noble.
El passeig s’apropa al final, la llum verda ens convida a accelerar el pas perquè l’andana de l’estació està lliure i disposada a rebre’ns i alhora despertar-nos. Res de les misèries humanes, de la corrupta i pudenta política, de les enveges i desenganys, de la manca de valors o la denegació dels nostres drets, em fa ni farà renunciar als inigualables presents que la naturalesa ens obsequia sense preguntar-nos ni el nom.
“Podran tallar totes les flors, però no podran detenir la primavera”.
Publicar un comentario