divendres, 25 de novembre del 2011

AIGUA I POLS

Ja feia temps que l’esperava, setmanes d’incertesa guaitant el bosc, mirant el cel, caminant sense sentir l’estrèpit de les branques sota els peus. Ansiejant el temps en que fermenta la creació i l’estímul dels sentits, quan els colors s’escapen de la paleta per pintar conreus, arbres, matolls i vinyes, que ja no són verdes. Ni tampoc són vora el mar, però són les meves. Allà a les planures del sotabosc, plàcides i verdes, embolcallades per un neguitós mar de flors amb els llavis de pètals pintats i besades per la brisa del capvespre,tremoloses i fràgils. Els cims de roca viva regalimant costers de rocalla i aspre herba que llisca i s’endinsa pels senders de la sequera en la frondositat del bosc assedegat i altiu, simulant no tenir set. Camps erms i pedreguers que jeuen fent costat a camins polsegosos on la presència humana és difumina en siluetes, espectres d’aire i pols.  I els avellaners i oliveres, i ametllers, els noguers i els cireres i també els bancals orfes de fruit. Tots mirant-se de reüll i maleint la tardança de l’aigua. L’home també.
 Ja ha plogut i la tardor s’ha fet més tardor encara. He cregut que era un somni, m’he adormit davant del foc mentre l’alzina es retorça i consumeix entre xiscles de foc. Les brases inquietes i bellugadisses, fan pampallugues i ombregen les esquenes mentre enllumenen el que veuen. A fora, el vent mossega una trista i freda lluna plena que observa i calla. Lluna de tardor albirant des de el cel com riuets i rieres han pintat de plata el diminut solc que els guia cap el pare i d’allà, al mar. Boscos, camps i conreus vestits de festa major, fulles vermelles, grogues i verdes presumint d’alt dels arbres, d’arbres no caducs,  i camps amb la jupa de rigorós ocre formant tots ells un llenç de tardor insuperable. Perquè la tardor no ha vingut sola, també ha portat l’aigua. I això no m’ho ha dit “la veu tremolosa i trista d’un campanar, ni el crit d’una garsa amb fam, ni la mort de la nit quan clareja”, ho he vist jo.
                   

dimecres, 16 de novembre del 2011

SORRA I POCA COSA MÉS

El cel es bolca amb estrèpit damunt el mar. Núvols negres i amenaçadors que es retorcen pels rebrecs del vent. El vent té dues cares :la brisa que t’acaricia i el furiós vendaval  que te’l fa odiar. No hi ha ningú a la vista, la platja ja s’ha vestit d’hivern  enroscada amb la bufanda de la solitud. El contrast amb l’estiu és difícil d’entendre, aquelles multituds esdevenen en res,  zero. Fins i tot els xiringuitos no és que estiguin tancats, és que no hi són, en una màgica pirueta del temps s’han evaporat. L’espai a estat ocupat pel silenci i   l’angoixa de lo desconegut, de lo efímer.

He resseguit les petjades que una tarda del moribund estiu em varen portar cap un trosset de mar apartat, rocós i amb la virginitat malmesa per la ecologia de l’egoisme i la prepotència estèril. La tarda s’amagava rere la porta de la nit i desfilava molt lentament, com a contracor, com si es resistís. Feia calor i em vaig arremangar els pantalons per sentir com la sal  se m’aferrava als peus i les cames, imatges de color sèpia d’una infància ja ferida. Instants per assaborir i paladejar mentre la petjada quedava impresa amb tinta de mullada sorra i que l’aigua esborrava  d’un sospir escumós. El sol en retirada deixava el testimoni d’ombres allargades, recordant-te que els somnis només són això. Venen i se’n van, com les ones.

Caminava poc a poc, se m’acumulaven els pensaments impossibles de classificar , d’ordenar-los , barrejant records, il·lusions i desitjos inabastables que jo hagués volgut fondre’ls en un. Però sempre emergia el seu dolç rostre com una flor obrint-se sota la rosada. Què deu fer,on s’amaga? A un centenar de metres repicava insistentment la campaneta d’un pas a nivell semblant al de les pel·lícules americanes, sorollós. El coneixia molt bé i vaig imaginar el seu cridaner focus  llampant  la  intermitent llum rogenca, alertant  pagesos i caminants. A no trigar, el soroll d’estampida d’elefants es va deixar sentir, ja passava el gran cuc de ferro tallant sembrats i conreus, xiulant i tronant al seu pas. A tocar, grans hisendes planes com el palmell  i gelosament  regades, al bell mig  una masia blanca ombrejada sota llargarudes palmeres, com  Alabama, però sense esclaus collint el cotó i invocant la llibertat. Hectàrees de carxofa plantades en perfecte formació i donant vida al paisatge,  albirant l’arribada d’un nou dia i parant l’orella al rumor de la mediterrània. Al Baix Camp. Rumors de llibertat i de mar, de mar inquiet i escumós pel rigor d’un cel tenebrós.    

No són altre cosa que passejos dins la galeria dels records. Ja he dit algun cop que cada vegada se’m  fa més costós, més feixuc sortir de casa, i ara he tornat a burlar el meu quarter general, però es pot excusar, és l’altre quarter, el de mar. El dels sopars a la terrassa allargats fins que la matinada t’arronsa les parpelles i el mar  t’acluca l’ull a cada onada. Dels grans debats amb els amics on tot és possible i res té remei. De on s’estiren els minuts d’hores que són de goma  obrint velles llibretes que,amb lletres de fum i ferro, desgranen una grossa teranyina teixida damunt de dues vies paral·leles que no es creuen ni a l’infinit, viatges i més viatges. La plàcida parada estiuenca on les tensions afluixen i el interès es decanta per altres desviaments sense passos a nivell. I riure, riure molt perquè no necessariament recordar a de ser sinònim de tristor. Ho pot semblar però  jo  voldria dir que si, que també sóc un truà i de vegades un senyor, com també un xic bohemi i tan somiador com el somiatruites que sóc. Ah! i m’agraden les dones i el vi i, si tinc d’oblidar-les...bec i oblido. El tren m’apressa, tornem a casa.

TERRA I FANG

Vulguis o no els fulls del calendari administren els nostres temps, els nostres somnis i també els afectes.  Ara aquests fulls ja cauen de l’arbre de la vida amb tons groguencs i vermells. És la tardor, una més. Sempre que el tren puja cap dalt el bosc penso en el mateix, en l’atracció que sento pel meu país, per les coses d’aquí. Em travessat, quan el calendari tenia molts fulls tres continents, i en tots ells han sorgit dolços pessics d’amor. Però el d’aquí és més fort, més passional, més entranyable. L’amor pel meu país, per la meva terra.
“Yo procuro por el bienestar de mis hijos.Y el futuro de España sin Cataluña para mis hijos será muy bueno” Pablo Molina.
Encara porto la finestreta oberta i em deixo envair per les mil i una olors del bosc, el fum blanc es confon amb les boires que s’aixequen amb mandra. Un rierol ens acompanya uns centenars de metres envernissant de plata líquida i ballarina l’humida vorera. Els pins, atrafegats, es posen a la feina per omplir de molsa els pessebres catalans. La rocalla mira i calla.
“En Cataluña hay una situación de pantano pestilente donde se respira una aparente tranquilidad, pero donde la hipocresía de la casta politica es absolutamente descomunal”. Javier Nart.
Ahir baixàvem del país basc amb ganes d’arribar a casa. Unes caixes de vi amuntegades en un extrem del vagó, donaven fe del nostre pas per La Rioja. El Rincón de Quintin a Haro va satisfer amb escreix els nostres assedegats dubtes. Una parada a Albelda de Iregua per veure el meu fill, envoltat de projectes i milers de kilòmetres a l’esquena, llaurant un futur per el que val la pena lluitar. Parlem dels tres pomets de flors que l’esperen a casa i de la terra catalana sembrada d’orgull i amenaçada per l’insidia venjativa.
“Cataluña hace más de tres décadas que se dedica a tocarnos el escroto al resto de los españoles, y encima es culpa nuestra. O sea,, nos roban, nos insultan, persiguen nuestra lengua y encima todavía tenemos la culpa nosotros”. “El oasis catalán es una pornocloaca”.César Vidal.

Un parell de conills despistats simulen espantar-se i s’endinsen per matolls i catifes de pinassa reseca. Resseguim el congost sota els llargaruts singles de roca i pissarra i, en un d’ells, veig onejar una quatribarrada desafiant les inclemències: albira l’infinit, no espera el francès, només hi veu castellans desfermats i ebris d’odi i gelosia. El tren fa valdre el seu poder escampant el seu sotragueig barrejat amb els crits  del vent, els porcs senglars fugen i les aus emmudeixen.  
“Los antitaurinos catalanes son una chusma y basura nacionalista” Carlos Herrera.                                                                       El    problema de España  es que no hay bipartidismo y, por tanto, has de contar con un fulano que quiere destruir España, que se llama Durán Lleida”. José García Dominguez.
Sí que ja ha canviat el temps però, amb dues ratlletes més a la calefacció, una altre castanyada amb màniga curta per casa. Els moniatos no m’han agradat mai, però s’han de fer, les castanyes han d’estar al seu punt just de cocció, ben remullades i ferides en creu, i remogudes contínuament a les brases de la llar de foc. Abans només menjava panellets de pinyons, en canvi ara es veu que m’he transformat i m’agraden els de llimona, gema, maduixa i un de cafè. Coses de casa.
“Imbéciles los que pidieron el uso de las lenguas autonómicas en el Senado y todavía más imbéciles los que se tragaron la petición. No cabe en la mente humana una tontería tan grande”. Alfonso Ussía.        
Ja hem posat el tintorro al magatzem i el tren a dormir. Enfilo el caminet de terra cap a casa i penso el perquè de la terra neta i olorosa pot néixer el fang corrupte i pudent que embruta, esquitxa, ofèn, traeix i espolia.